Balaguer

Equipaments; xalet Montiu de Balaguer

Aquest edifici modernista va ser construit per l’advocat Lluís Montiu i està situat al carrer d’Àngel Guimerà. Al 1920 va passar a ser un hostal anomenat Villa Dolores i uns anys després, Hostal La Palma, i Xalet de l’Enric (o ca l’Enric Guimó) a partir de 1930[1].
S’allotjaren aquí els pilots republicans espanyols dels “Natacha” que estaven al camp d’aviació de la Plana del Corb[2].
Quan entrà l’exercit franquista a Balaguer l’edifici fou utilitzat per reunions de l’alt comandament. De vegades aquestes eren presidides per el Jefe del Cuerpo del Ejército de Aragón, general Moscardó. En aquestes ocasions es tallaven els carrers i es prohibia el pas a tot aquell sector[3].
L'edifici actualment pertany a l'ajuntament i allotja l'IMPIC (Institut Municipal de Progrès i Cultura).

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Jaume BARBOSA I MARTÍNEZ, Balaguer. Un llarg camí, ed. Alfa/Zeta, Lleida, 2009, pàg. 139.

[2]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 22. 

[3]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 13.
 

Equipaments; hostal del Pont de Balaguer

Lloc de comandament del Jefe de la Artilleria Divisionaria[1]

Informació: Josep Antoni Oliva


[1]Lluís M. MEZQUIDA GENÉ, La Batalla del Segre. Repercusiones del Ebro en el oeste de Cataluña, Institut d'Estudis Tarraonenses, 1988, pàg. 89.

Altres espais commemoratius; el pont Nou de Balaguer

El 9 de novembre (dia de la festa major) de 1940 es va inaugurar el Puente de la Victoria per enllaçar la plaça Mercadal amb el camí que portava a l’estació del ferrocarril. El pont va ser construït pel Servicio Militar de Puentes i Caminos amb l’ajuda d’alguns reclusos de la presó de Santa Maria[1].
Malgrat que l’altre pont gòtic de Sant Miquel es va reconstruir de nou 4 anys després pels estralls de la guerra, els balaguerins sempre l’anomenaren el “pont nou”, ja que fou bastit de nova planta. Alguns, però, també l’anomenaven el pont del portalet.
Originalment tenia als dos extrems dos monòlits en forma de prisma quadrangular, decorats amb sanefes i simbologia franquista, amb un fanal a cada lateral i un escut en la part superior[2]. Tota aquesta simbologia i les columnes foren retirades quan arribà el primer ajuntament democràtic.
Com a conseqüència de la riuada de novembre del 1982 es varen fer obres de reconstrucció i d’ampliació del pont el 1986. En aquest moment es va aprofitar retirar-li la seva denominació oficial, continuant sent conegut com el Pont Nou.

http://www.espaisdememoria.udl.cat/sites/default/files/Foto%20pont%20nou.jpg

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

 


[1]ACN, Fons Ajuntament de Balaguer, Llibre Verd, “El Puente del Portalet”, pàgs. 298-299

[2]Joan ARJONA, i altres, Balaguer Educa, Departament d’Educació Generalitat de Catalunya; Servei Educatiu de la Noguera; Centre de Recursos Pedagògics de la Noguera, Balaguer, 2008 pàg. 270.

fossa civil; panteó dels 19 de Balaguer

El 5 d’Agost de 1936, foren afusellats passat Bellcaire en direcció a Tàrrega en una cuneta (veure dossier de Bellcaire) 19 balaguerins per ser de “dretes”. Inicialment foren enterrats a Bellmunt per ser traslladats després de la guerra al cementiri de Balaguer on l’ajuntament, el 22 de febrer de 1939, per petició del regidor Francesc Galiano Castelló, acordà erigir un Panteó al cementiri per a les restes d’aquests caiguts[1].

La data dels afusellaments s'escaié amb la vigília de Sant Salvador, per la qual cosa l'ajuntament franquista, en honor d'aquests caiguts prohibí durant tota la dictadura la celebració de la revetlla de la plaça S. Salvador.

Els seus noms i oficis són:

Joaquim Torreguitart (sacerdot)
P. Josep Badia Gabarró (escolapi)
Albert Galiano Castellà (escolapi)
Josep Galiano Castellà (escolapi)
Josep Portella Castellà (franciscà)
Francesc Mariné Salomó (franciscà)
Joan Vidal Capità (recaptador)
Daniel Escribà Miró (advocat)
Albert Fuentes Valcarell Rius (batxiller)
Lluís Coma Pi (“empleado”)
Gaspar Lluch Partegàs (propietari)
Ramir Sellart Novell (constructor)
Juan Tarrés Traserra (contractista)
Navidad Puig Bellera (sacerdot)
Josep Roigé Garrofé (sacerdot)
Pau Vidal Borràs (recaptador)
Manel Sabaté Gardenyes (capellà)
Josep Baró Aldomà (recaptador)
Antoni Galiano Sauret (franciscà)

Documentació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Imatge: Gabriel Ramon i Molins


[1]Arxiu Comarcal de la Noguera (ACN), Fons Ajuntament de Balaguer, Sessió ordinària municipal del 22 de febrer de 1939, ( Reg. 90/ Top. 22)

Arqueologia bèl·lica; búnquer a "El Bombo" de Balaguer

A finals d'abril i principis de maig de 1938, l'exèrcit rebel construí, dins de les restes d'una antiga torre del s. XIV, un búnquer-observatori que es coneix amb el nom "El Bombo". Fou lloc de comandament i observatori de l'artilleria franquista i tingué un paper destacat, juntament amb els observatoris auxiliars, com el campanar de l'església de Santa Maria, durant els 9 mesos que el front quedà estabilitzat. Des d'aquí es dirigí el foc de l'artilleria, situada a la zona del cap de pont, i els obusos de 155 mm emplaçats a Torre Galiano, que bombardejaven les poblacions i les concentracions de tropes republicanes que intentaren avançar, sense èxit, però amb l'objectiu d'ocupar-lo i continuar cap a Aragó[1].
L'espai del Bombo és de propietat municipal i actualment (2011) ha estat objecte d'una restauració integral per part de l'Ajuntament amb l'assessorament del Memorial Democràtic. Està obert al públic en horari de visites.

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Imatge: Josep Antoni Oliva


[1]Text extret del cartell del Memorial Democràric a la zona del Bombo
 

Col·lectivitzacions; l'església de la Verge del Miracle de Balaguer

Al gener de 1936 fou confiscada i cremada pels milicians. Poc després va quedar habilitada com a magatzem de materials de construcció requisats als patrons per la Col·lectivitat de Paletes[1].

 

Informació: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 79.

Equipaments; l'escola Pia de Balaguer

L’any 1933 es va aprovar la llei que prohibia als religiosos exercir l’ensenyament a partir del gener de 1934. Aquesta llei també deixava la porta oberta a aquelles famílies que voguessin, per compte propi, formar mútues, responsabilitzar-se de llogar els religiosos com a mestres i cercar locals per impartir l’ensenyança. Els pares escolapis i les germanes carmelites de Balaguer, de Linyola i de Camarasa es van agrupar formant la Mútua Maragall, que va llogar-se a ells mateixos l’edifici del carrer Miracle. La Guerra Civil va impedir l’inici del curs 1936-1937[1].

Les milícies republicanes utilitzaren l'església com a magatzem de totes les campanes de la comarca que es varen requisar per la seva fundició. L’any 1938, les tropes del general Franco van ocupar l’edifici per utilitzar-lo com a hospital pels ferits més greus i les classes es traslladaren a Casa Berenguer, situada a la plaça Mercadal. Durant el Cap de Pont la seva església fou l’única en la que se celebrava el culte. L’edifici va ser retornat als pares escolapis al març de 1939[2].

Actualment l'edifici és de propietat municipal i alberga diferents equipaments (biblioteca, escola de música, Casal de la Gent Gran, etc).

 

Documentació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Jaume BARBOSA I MARTÍNEZ, Balaguer. Un llarg camí, ed. Alfa/Zeta, Lleida, 2009 pàgs. 158-159. 

[2]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 80.

Plaques commemoratives a Balaguer

Placa republicana a l’Ajuntament
Una placa de marbre es va col·locar a la façana de l’Ajuntament que recordava la proclamació de l’Estatut de Catalunya de 1932. Fou retirada per l’ajuntament franquista i guardada al magatzem municipal[1]. No s’ha pogut trobar el que hi havia escrit.


 Placa a l'ajuntament d’homenatge a l’exèrcit "alliberador"
En la sessió ordinària del 7 d’abril de 1938 (ACN/ Reg. 94/ Top. 23)“alliberada” ja la ciutat (concretament el 6 d’abril a les 7 de la tarda) es fa referència a l’estat deplorable de la ciutat i es proposa un homenatge per a les forces de l’exèrcit que alliberaren Balaguer i la col·locació d’una placa a la façana de l’Ajuntament, reemplaçant la placa anterior republicana. S’inaugura el 9 de novembre de 1938 (dia de la Festa Major). En la placa estava escrit:

D.O.M.

A los VI del mes de Abril de MCMXXXVIII Año II del Triunfo de España las Banderas de Moscardó Guzmán del Alcazar Al soplo creador del sin par Caudillo de las tierras Hispánicas Y Generalísimo de los Ejércitos Excmo. Sr. D. Francisco Franco Bahamonde. Tremolaron victoriosas en los Baluartes De nuestra Ciudad. Henchida de Tradición e Historia, diciendo al mundo su feliz liberación del abyecto marxismo que pesó sobre ella durante un bienio de destrucción y oprobio y su anhelado reintegro a la España Inmortal. En memoria perenne, El Senado y Pueblo de Balaguer al padre de la Patria: ¡ Una, Grande y Libre! O.D.C.[2]

Pocs anys després fou retirada i es creu que es va fer perquè la seva rebuscada redacció espantava als veïns de la ciutat[3].

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 87.

[2]Vicente MOREA NAVARRA, Recuerdos del Frente de Aragón y la Batalla del Segre, Ribera & Rius SL., Alcoletge (Lleida), 1997, pàgs. 513-514.

[3]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 87.
 

Tombes i làpides; nínxol de Marià Pàmies a Balaguer

El 10 de juliol de 1933 fou enterrat al cementiri el militant del B.O.C. Marià Pujol Pàmies, víctima d’un assassinat comès per un grup de carlistes que baixava de fer una romeria al Sant Crist.  Teresa Pàmies, cosina seva, ho narra a “Crònica de la vetlla”. En ella explica com els carlistes arriben a la plaça Mercadal i un grup de militants del B.O.C. els canten la Internacional. La cosa va acabar en un enfrontament del qual Mària Pujol en resulta mort per un apunyalament. La seva mort va provocar que joves boquistes assaltessin cases de monàrquics i detinguessin a 60 carlistes. Al dia següent es va declarar una vaga general a tot Lleida i va anar seguida d’una manifestació de mes de 2000 persones, assalts a la seu de la Lliga i incendis en una església i al monestir carmelita[1].

La família Pàmies, prou coneguda a Balaguer per la seva militància comunista, decorà el nínxol amb una falç i un martell fosos en bronze. Quan va entrar l’exèrcit franquista a la ciutat, aquestes insígnies foren arrencades i guardades al magatzem municipal[2]. Amb la democràcia, la família les pogué recuperar i es tornaren a posar al nínxol.

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Teresa PÀMIES, Crònica de la Vetlla, ed. Selecta, col. Gasela, Barcelona, 1975, pàg. 27-28.

[2 ]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 87.
 

Grafits i rètols pintats a Balaguer

 

Inscripcions franquistes a Mormur
Entre el tossal de Mormur i el camp d’aviació encara resta una inscripció gravada sobre pedra arenisca amb el símbol de falange. Probablement feta pel bàndol nacional a les vigílies de la seva entrada a Balaguer el 6 d'abril de 1938. Té unes dimensions de 2,90 metres en horitzontal per 2,50 m en vertical aproximadament. Es llegeix el següent: “Arriba España. Caídos por la Pàtria.

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Imatge: Josep Antoni Oliva