Tarrés

Vida quotidiana; records i memòria a Tarrés

A tall anecdòtic voldríem assenyalr la visita al poble de Francesc Macià.
El 26 d’abril de 1908 es rep una carta en què Macià avisa que els visitarà per fer-se càrrec de les necessitats del poble. El tres de maig següent, a dos quarts de sis de la tarda arriba el diputat. La seva visita s’havia anunciat amb pregó i tot el poble la va celebrar com una gran festa. Al foli 44 del llibre d’actes d’aquest any, trobem l’autògraf de Francesc Macià:
“Amichs meus os saludo de tot cor:
Sou un poble petit pero mol gran d’ànima; Sou fills de terra catalana. Ab tota l’ànima os agraheixo la vostra rebuda de la que sempre en recordaré. Ab los meus actes os hu demostraré.”

 

Per més informació: ARBÓS, Antoni; ARBÓS, Ramon Mª, Tarrés: “Viles i ciutats”, dins de Tarrés, Tessel·la nacional, 27, Lleida, Diputació de Lleida, 1999, p. 142

 

Informació: Ramon Maria Arbós

Fossa militar al cementiri de Tarrés

Del 12 de gener de 1939 hi ha una acta d’enterrament de vint-i-nou cadàvers trobats escampats pels boscos i feixes. A parer del secretari de l’Ajuntament, per la vestimenta quatre dels difunts semblaven italians, els altres vint-i-cinc eran rojos. Només un dels cadàvers duia al damunt una botelleta amb la documentació identificativa molt ben condicionada, però que no ens diu res de la persona a qui pertanyia. Dels altres diu que era impossible d’intentar identificar-los.
Molts anys després, el cònsol italià a Saragossa va fer gestions prop del nostre Ajuntament per recuperar les restes d’un capità italià de la legió Litorio. Segons deien els familiars, havia caigut a la zona de Tarrés. A falta de dades més concretes i com que les restes dels caiguts van anar totes a una fossa comuna del cementiri de Tarrés, no es va poder identificar (Tarrés. Tesel•la nacional pp. 166).
També tenim constància d’un document de la parròquia de Tarrés on un ciutadà italià demana informació al capellà del poble sobre l’enterrament d’aquest capità italià. Segurament són les mateixes persones que també es dirigiren a l’Ajuntament per tal de recuperar les restes del seu familiar mort a la guerra.

La fossa comuna és situada a l’interior del cementiri de Tarrés. El cementiri és molt petit, rectangular, la fossa és situada al mig del quadrant dret del cementiri, a la part est (entre el passadís central i el mur perimetral que tanca el cementiri). No hi ha cap element identificatiu ni senyalitzador. Però qualsevol persona major de setanta anys pot donar-ne testimoni.

Informació: Ramon Maria Arbós

Arqueologia bèl·lica; restes del camp de batalla a Tarrés

Al terme municipal de Tarrés no hi ha vestigis destacables del pas dels exècits durant el conflicte. El front passà molt ràpit per Tarrés.
En les muntanyes que dominen el poble i el terme com els Costers Morers o les Serres són encara visibles alguns “parapets” fets amb pedres irregulars i alguna petita trinxera. Però res de remarcable.
Ha estat freqüent, fins als nostres dies, la troballa de fragments de metralla d’obusos caiguts, casquests de bales o bales senceres, obusos, llaunes de menjar... restes sobretot pertanyents al moment que l’exèrcit republicà es retirava i les tropes franquistes s’aproximaven al poble.
Sembla que després de la desfeta de l’Ebre, Tarrés va ser centre d’una certa reorganització de part de la divisió del “Campesino”. Escampats per les cases, pallisses i cabanes del terme, es van concentrar uns tres mil soldats (Tarrés. Tessel•la nacional pp. 164-165.) A primers de gener de 1939, el front s’acostava més i més. L’artilleria de Franco preparava el terreny. Van caure molts obusos tot al voltant del poble. Oficialment es considera que Tarrés fou “alliberat” el vuit de gener de 1939, segons acta de la sessió de l’Ajuntament de cinc de gener de 1940.
Cal esmentar que l’exèrcit republicà, en la retirada, van volar el pont de la carretera N-240 que passa pel terme municipal.

Informació: Ramon Maria Arbós
 

Un possible maqui aTarrés

Tot sembla indicar que un vilatà del Tarrés, anomenat Francisco Xifré Roig, hagué format part d’algun escamot de maquis, possibilitat que hom podem contemplar a partir de la informació transmesa per Tarrés, Tessel·la nacional que reproduïm textualment:


“L’última notícia que tenim dels maquis per les rodalies de Tarrés és de gener de 1946, quan a les Borges Blanques és anihilada la partida del Patacó-Capità Pipa.
D’aquesta època ha de ser el testimoni de l’Àngel del Sabater, que assegura que el Siscu la Pura, que es creia a França, havia estat vist pels boscos de les rodalies, esquivant els possibles coneguts, integrat a una partida de maquis.
Molts diuen que la seva família en rebia regularment cartes i alguns asseguren que algun familiar va anar àdhuc a l’Ajuntament a preguntar si li farien res en el cas que volgués anar a veure la seva mare. A l’Ajuntament van tranquil·litzar-lo i es conta que mare i fill van poder veure’s a les nits d’amagat.
La mare del Siscu deixava entreoberta la porta de casa seva. Una nit la porta va quedar ajuntada com estava convingut, però ningú no va franquejar-la. No es va saber res més del Siscu. En cercles dels exiliats catalans a França es va comentar que l’únic maquis de Tarrés que coneixien va ser ajusticiat pels seus propis companys. La causa, segons uns, era un cert derrotisme i que parlava que volia deixar-ho tot i fugir cap a Barcelona, on sembla que una xicota l’esperava. Segons altres, es va apropiar de diners que provenien de “cops econòmics” que el seu escamot havia realitzat (...) els ajusticiaments dins dels escamots de companys considerats traïdors o desertors són freqüents i diríem que abundants. Tant el possible maquis, Francisco Xifré Roig, com l’informant, l’Àngel del Sabater són morts. Encara actualment vàries persones grans (Maria Pascual, Dolores Palau) del poble donen testimoni de que realment el Siscu de ca la Pura era un maquis que fou ajusticiat pels seus propis companys. El que es fa difícil és datar o concretar cronològicament el període en que succeïren els fets relatats.
La Dolores Palau (té més de noranta anys) recorda com el seu germà el Joan Palau Arbós (que fou molts anys secretari de l’Ajuntament del poble), va parlar amb el Francisco en una d’aquestes escapades nocturnes a casa seva i li digué: ‘no tornis a marxar que te la faran’ com avisant-lo del final tràgic que s’esdevingué.”

 

Per més informació: ARBÓS, Antoni; ARBÓS, Ramon Mª, Tarrés: “Viles i ciutats”, dins de Tarrés, Tessel·la nacional, 27, Lleida, Diputació de Lleida, 1999, pp. 171-172.

Informació: Ramon Maria Arbós

Text:  Ramon Maria Arbós i Cristina Mongay
 

Canvis de nom de carrers i places de Tarrés

Tarrés és un municipi molt petit, els carrers del municipi fan referència a característiques topogràfiques, espais i/o edificis representatius: carrer Major, de l’Església, de l’Abadia, de la Font, de la Torre, de la Costa, Raval de la Fontanella.... Durant el franquisme aquests carrers eren retolats en castellà, hem pogut constatar a l’Ajuntament l’existència d’un document de finals de l’any 1979, el 19 de setembre concretament, on l’Ajuntament sol•licita a la Generalitat el canvi de nom de les vies públiques. En l’esmentat document es fa referència al nom que tenien en aquell moment els carrers (en castellà), el nou nom que es proposa i la motivació que porta al canvi. En tots els casos la motivació és la mateixa: retolació en català i noms més especificats. Potser amb un gest de reafirmació catalanista el carrer principal del poble que es deia “calle Plaza” va pasar a dir-se Avinguda de Montserrat.


Per més informació: ARBÓS, Antoni; ARBÓS, Ramon Mª, Tarrés. Tessel•la nacional, “Viles i ciutats”, 27, Diputació de Lleida, Lleida, 1999, pp. 255-256.

Informació: Ramon Maria Arbós