Ivars d'Urgell

Canvis de nom de carrers i places d'Ivars d'Urgell




Anteriorment/ II República Franquisme Democràcia/Actualitat
Plaça Dr. Segarra/ Plaça de la República Plaça Dr. Segarra Plaça Dr. Segarra
Passeig Felip Rodés/ Passeig Francesc Macià Paseo del Caudillo Passeig Felip Rodés
Plaça Bisbe Coll /Plaça Fermí Galán Plaça Bisbe Coll Plaça Bisbe Coll
C/ Centre Avinguda del Generalísimo Avinguda del Primer de Maig
C/ Font / Joaquín Maurín  José Antonio Primo de Rivera C/Font

 

n la relació de carrers s’ha d’esmentar un fet a tenir en compte. Els noms de carrers que figuren sota la columna “1933” i “Franquisme” estan extrets dels llibres d’actes de l’Ajuntament d’Ivars d’Urgell. Ara bé, en preguntar a la gent de més edat (i memòria) del poble ningú em sabia recordar una Plaça Fermí Galán o un Paseo del Caudillo. En la totalitat dels casos la gent continuava fent servir els noms d’abans de la República tals com el Dr. Segarra, el Bisbe Coll o el Felip Rodés que després han tornat a ser establerts amb la democràcia. Si això és deu a una absència de plaques dels carrers en aquell moment no ho podem assegurar.
El canvi dels noms de carrers posats durant la República (concretament es troba a les actes del 1 de juliol i del 23 d’agost de 1933) sí que consten als registres de defunció de l’Ajuntament i per tant devien arribar a emprar-se encara que fos únicament a nivell burocràtic.
En canvi, només tinc una acta que em parla d’un canvi de noms dels carrers amb la victòria franquista (l’acta és del 20 de desembre del 1939), i és la que fa referència al carrer José Antonio Primo de Rivera (Font) i el Paseo del Caudillo (Psg. Rodés). Ara bé, a diferència dels noms de la República, aquests no apareixen al Registre de Defuncions, figurant-hi els noms d’abans de 1933. Com que era el mateix secretari el que redactava les actes i complimentava el registre de defuncions podem deduir que mai es van arribar a posar i que simplement hauria estat un acte per complir amb l’autoritat superior.
L’únic nom de carrer franquista que es va arribar a imposar va ser el de l’Avinguda del Generalísimo; però inclòs aquest va haver de conviure fins a la Transició amb l’antic nom del raval, el carrer del Centre.

Identificació històrica:
Fermí Galán: (1899-1930) Militar republicà espanyol, va participar en la conspiració de la Nit de Sant Joan de 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera per la qual va ser empresonat durant tres anys. L’any 1930 sortí de la presó i aqueix mateix any va dirigir amb el capità García Hernández la sublevació de Jaca, de manifest caràcter antimonàrquic. Fracassat l’alçament, seria afusellat.
Francesc Macià: (1859-1933) De formació militar, es mostrà contrari a l’assalt a les redaccions del Cu-cut i de La Veu de Catalunya de l’any 1905 i es va presentar candidat per Borges a la gran coalició de Solidaritat Catalana l’any 1907 (acta que va renovar fins al 1923). A finals dels anys deu va presentar una alternativa al catalanisme moderat que presentava la Lliga, amb la Federació Democràtica Nacionalista que no quallà, però va ser una passa més en el camí cap a l’ERC. Després de cercar aliances en l’exterior va plantejar el fallit intent d’insurrecció que seria avortat Prats de Molló. A la fi de la Dictablanda tornà a Catalunya on havia assolit una gran fama. Aviat es va fer càrrec de la presidència de la Generalitat (després de l’efímera República Catalana) i va promoure l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Joaquim Maurín: (1896-1973) Va estudiar magisteri a Lleida, on es va iniciar com a militant de la CNT. El 1921 entrar a formar part del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. Després d’una estada a Moscou s’apropà al comunisme. Així, ingressà al PCE, malgrat que aviat en tingué divergències. Empresonat per la dictadura primoriverista, a la seva sortida de al presó va constituir el Bloc Obrer i Camperol, del qual en va ser anomenat president. Participà als Fets d’Octubre del 1934, tornant a ser empresonat. El 1935 uní el Bloc amb la Izquierda Comunista de Nin fundant el POUM, de qui seria el secretari general. Amb l’esclat de la guerra fou detingut i condemnat a trenta anys de presó. Indultat el 1947, es va exiliar a Nova York on va morir.

Carrers amb referents democràtics mai qüestionats:
Felip Rodés: (1878-1957): Llicenciat en dret. L’any 1906 va ser anomenat secretari del Centre Nacionalista Republicà i el 1907 seria elegit diputat a les Corts per la Solidaritat Catalana per Balaguer. Va participar en l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona del 1917 i va acceptar el ministeri d’instrucció pública i belles arts (1917-18) del qual dimitiria en veure la immobilisme d’Alfons XIII. El seu carrer, un dels vials més importants del poble, només va ser enretirat en els anys de la República.

Carrers amb referents democràtics qüestionats i recuperats amb la Transició Democràtica:
Amb la Transició l’últim nom de carrer franquista va ser suprimit pel de l’Avinguda del Primer de Maig.
1.2.4. Carrers referits a la memòria democràtica existents en època de la II República, o anteriors, i no recuperats amb la Transició Democràtica:
Plaça de la República, Passeig Francesc Macià, Plaça Fermí Galán.

 

Informació i text: Josep M. Coll

 

entitats socials i culturals i polítiques a Ivars d'Urgell

a) República:
- Ca la Rita (cafè d’esquerres) situat a l’Avinguda Primer de Maig (Font 3.1).
- Cal Violeta acollia els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es trobava situat al bell mig del Passeig Felip Rodés, just on ara hi ha l’Ajuntament de la vil•la.
- Cal Magí Corbella era la el cafè comunista d’Ivars, situat a la plaça Dr. Segarra just al cantó de l’Església, per desgrat dels sectors més catòlics del poble d’aleshores (Font 3.2).
- Cal Rubió seu del Centre Catòlic, situat a la plaça Homenatge a la Vellesa (Font 3.3).
- L’Ateneu, situat a l’actual Cal Salado, on actualment es troba la seu de la Loteria de l’Estat. Acollia bàsicament manifestacions culturals tals com obres de teatre i xerrades (Font 3.4).
- El Sindicat era un cafè que regentava la Cooperativa d’Ivars, fundada al 1915, i amb simpaties amb la Lliga. Situat al principi del carrer Ermita, també acollia teatre, amb representacions prou llibertines com perquè en Pere Segarra, fill d’una de les famílies més importants del poble, en manifestés el seu rebuig al seu dietari que recollim a l’apartat 5. L’edifici que l’acollia va ser demolit i en el seu lloc s’hi van construir pisos de protecció oficial de la Generalitat, a principis dels noranta.
Durant la República, a l’interior de l’Ateneu havien penjat un cartell que s’hi llegia:

Si Déu és bo,
és que no és omnipotent.
Si Déu és omnipotent,
és que no és bo.

b) Guerra civil:
Amb la vinguda de la guerra, la majoria dels propietaris amb més terra van fugir del poble. Les seves cases aviat serien ocupades per les formacions polítiques i socials hegemòniques al bàndol republicà. A continuació podem observar els nous centres creats durant la guerra (amb asterisc els que es trobaven en cases de grans propietaris emigrats).

Cal Magí Corbella Seu del Comitè d’Ivars
Cal Rubió* (Centre Catòlic) POUM i posteriorment el Comitè
Cal Blasi* CNT
Cal Carnisé* UGT i socialistes

Hospitals:
Pel fet de que Ivars es troba allunyat del front, s’hi va ubicar un hospital militar tot ocupant una masia que es troba aïllada al bell mig de la carretera d’Ivars a Barbens que és coneguda amb el nom de Cal Tous (Font 4). Durant la contingència bèl•lica hauria de rebre els ferits que provinguessin del front.
Els rumors situen a Iosif Tito, en la seva època com a brigadista, com un dels hospitalitzats a l’hospital.
Actualment, Cal Tous ha esdevingut una casa on hostatjar el turisme rural.

Centres d'acollida:
Durant la guerra, el cafè de Ca la Rita va ser preparat per acollir els refugiats republicans que fugien de l’ocupació de l’exèrcit rebel.

Altres:

A l’actual edifici de La Caixa, situat a la Plaça Bisbe Coll, durant la guerra s’hi va ubicar un cos de tren, amb la finalitat de reparar el material bèl•lic per dur-lo de nou a la contesa.

Entitats de la vida cívica de les diferents èpoques (sindicats, cafès, cooperatives, cors, etc.) des de la República fins la Transició:
Tradicionalment, el 17 de gener, dia de sant Antoni, a Ivars es feia una benedicció dels animals de tir de les cases. Però a la benedicció, l’any 1950 se li va sumar una altra celebració que consistia en la desfilada per tot el poble de diferents carrosses amb motius temàtics arrossegades primer per mules i més endavant per tractors.
Cada carrer agrupava els seus joves d’entre 16 i 24 anys i decidia un tema per la carrossa de l’any. Es reunien tots els vespres de novembre a gener a les diferents eres que haurien d’acollir la construcció de cada carrossa. Aquestes grans concentracions de gent en les diferents eres de cada carrer constitueixen un element de la cohesió social del poble.
Les carrosses s’acabaven just a la vigília del 17 de gener. Aleshores el capellà i el vicari del poble les beneïen quan es trobaven totes a la Plaça Dr. Segarra.
Els temes de les carrosses eren molt diversos i van des de temes bíblics (Arca de Noé), de professions (forners, recollidors d’oliva), contes populars (el Rei del nas vermell...), temes folklòrics (casa valenciana, pati andalús), fantàstics (món submarí, follets...) i de temàtica històrica, com pot ser una sorprenent carrossa sobre la decapitació en directe de Lluís XVI pels revolucionaris francesos (Font 5.2).
Al fons fotogràfic de l’Ajuntament trobem una gran varietat de fotografies de les carrosses, entre les quals destaca una recreació de la serra de Montserrat (Font 5.1), bastió del catalanisme catòlic, que a més duia gravades les quatre barres de la senyera. L’anotació de la fotografia correspon a l’any 1949, però sembla que l’arribada dels tractors al món de les carrosses es produís fins al 1953, data en que un altre arxiu particular ens situa l’origen de la fotografia.
En el seu moment van tenir un gran ressò social. L’any 1959 el mateix NO-DO es va personificar a la vil•la per filmar-ne un reportatge.
La pràctica de les carrosses es va anar abandonant als anys seixanta, coincidint amb l’aplicació de les noves tecnologies al camp i la conseqüent ampliació de la jornada laboral a l’hivern.

 

Informació i text: Josep M. Coll

Vida quotidiana, records i memòria Ivars d'Urgell

  L’antic Estany d’Ivars:
Des d’abans de la nostra era es té constància de l’existència de l’estany d’Ivars, si bé que no és fins a la implantació del Canal d’Urgell que esdevindria un estany amb aigua regular, i que durant la guerra va ser l’amagatall de molts “emboscats” i de refugiats, d’Ivars mateix o de gent que es trobava de pas.
A la primera meitat del segle XX, l’estany va esdevenir un dels centres de major sociabilitat del poble. Acostumava a ser escenari de les excursions, dels passejos dominicals i de les llunes de mel més modestes del poble.
Aviat, una sèrie de masies van ser construïdes al seu entorn per esdevenir fondes per acollir visitants, bàsicament caçadors.
Ara bé, l’estany d’Ivars va ser dessecat l’any 1951 en unes circumstàncies i amb uns motius no massa clars. Es va donar la raó de que les aigües de l’Estany atreien molts mosquits i eren causa de malalties. El fet és que en una època d’escassetat de terres i d’una forma unilateral (la iniciativa va ser de l’administració, el poble mai ho va demanar tal i com es veu en les entrevistes amb la gent de més edat) es va decidir llur dessecament i posterior conversió en terres de cultiu.
En l’actualitat s’ha aprovat la restauració de l’Estany d’Ivars i després d’un llarg procés d’expropiacions i treballs en el terreny, al llarg de 2006 es va tornar a omplir, cinquanta-cinc anys després del seu dessecament.

 

Informació i text: Josep M. Coll

Creu als caiguts a Ivars d'Urgell

“Caídos por la gracia de dios” placa que es trobava a l’Església, on hi figurava la llista de caiguts del bàndol nacional durant la guerra.
“Generalísimo”, a l’ajuntament.
Les dues van ser enderrocades durant la Transició. Una d’elles encara es pot trobar a sota del teatre de la Sala Recreativa d’Ivars.

Creu franquista en homenatge als caiguts. Fa alguns anys s'ha reconvertit en homenatge als dos bàndols.

A la transició democràtica es va retirar la creu que es trobava al cementiri recordatòria de les víctimes nacionals a la Guerra Civil, per una altra on hi figuraven la relació completa dels convilatans ivarsencs que van deixar la vida en el conflicte, amb independència del bàndol en que breguessin.
 

Informació i text: Josep M. Coll

Pintades i grafits a a Ibars d'Urgell

Marques indicatives del pas dels exèrcits:
Al llarg dels anys de la Guerra Civil, l’escenari directe de guerra no anà a Ivars d’Urgell (no així la seva reraguarda, hospital militar, pas de tropes, visites dels comitès, etc.). Més aviat van ser alguns dels convilatans que van deixar llur aixovar i van ser cridats per anar al front.
Per aquesta raó, no es té constància dins el terme del municipi de camps de batalla, fabricació de trinxeres (...), ara bé, sí que podem resseguir el rastre del pas dels exèrcits.

Els gravats de Cal Ponses
També hem pogut trobar marques del pas de les tropes a una paret de quatre metres de llarg per dos i mig d’alt situada a les golfes de Cal Ponses, masia situada al carrer la Font. Lleida havia caigut a l’abril del 1938, i la primera referència de la presència de les tropes nacionals al poble ens el mostra un dels gravats que un batalló del requetè carlí hi va realitzar quan hi feia nit, el 6 de maig del 1938.
Varien en el seu contingut i es troben en molt mala conservació pel pas del temps. Únicament la sort ha permès que fos la única paret de les golfes d’aquesta casa que encara no s’hagués enguixat a diferència de les altres. A continuació apareixen una selecció dels gravats. Només una inscripció, la primera que reproduïm, ens dóna la data en què els gravats van ser fets.

a) 6-5-38 (noche) Font 2.1
Me parece que...
¿Marchamos?
¿Nos quedamos?

b) Versets polítics Font 2.2

... Ahí tenéis absurdos legisladores
caigan solo [il•legible la resta]

¡Oh, Reina de criminales!
Francisco Suncedo

c) Referències militars al batalló, soldats, etc.

Base 8ª CCA

Visc[a] el Cabo Roca

Aquí se durmió camarada Simarro

Raymon de Nagorete

Teresa Brescó de Balaguer (prov. Lerida)

d) Referents religiosos diversos: Font 2.3

¡¡Viva los católicos bascos!!

No robar

El Rvdo. [nom il•legible] de la Cima del Sagrado Corazón de Jesús os bendice. A. M. P. G.

e) Dibuix força mal aconseguit de l’emblema de la Falange, el jou i les fletxes. Font 2.4

 

Informació i text: Josep M. Coll

Deportat a camps nazis d'Ivars d'Urgell

Ferran Riu i Vilalta (Ivars d’Urgell, 19 d’abril del 1910 – Guilers (Finistére), 24 d’abril del 1981).

Deportat resistent, sergent de les Forces Françaises de l’Intérie del departament de Finistére. Cavaller de la Legió d’Honor Francesa, condecorat amb la Medalla Militar Francesa, creu de Guerra amb Palmes i Estrella de bronze, Creu de Combatent Voluntari entre 1939 i 1945.
L’any 1934 Ferran Riu ingressà a les tropes d’assalt de la Generalitat del Catalunya, el mateix any en que van ser creades, el 1934. Durant els Fets d’Octubre d’aquest any, participà en la revolta i fou detingut per les forces d’ordre, aconseguint evadir-se.
Amb el triomf del Front Popular l’any 1936, Ferran Riu retornà a les tropes d’assalt i prengué part activament en el sufocament de la revolta militar a Barcelona durant els dies 19, 20 i 21 de juliol de 1936. Des de l’inici de la Guerra Civil fins a la fi d’aquesta, amb la derrota republicana, Ferran Riu participà en diferents combats contra l’exèrcit rebel.
Al febrer de l’any 1939, va travessar amb la seva unitat la frontera cap a França i fou internat al camp de Septfonds, d’on en sortí voluntari per entrar a l’exèrcit francès en la unitat de combatents espanyols, sota comandament francès.
Al juliol de l’any 1941 la França de Vichy l’envia sota comandament alemany a treballar obligatòriament a Brest (Finistère), al camp de treball de Sainte-Anne du Portzic i, després, al parc automòbil del Servei de Treball Alemany del Fort de Kéranroux.
Durant la seva estada a Brest, participa en accions de la resistència contra l’ocupant nazi, arribant a ser el responsable del grup de sabotatge del Fort de Kéranroux, a l’any 1942.
Al mes de març de l’any 1944 el grup FTP-Unió Nacional Espanyola de Brest va ser espapçat per la Gestapo. Entre els arrestats hi havia en Ferran Riu.
En un primer moment va ser enviat al camp de Compiègne. No era sinó un pas previ al seu enviament al camp de Dachau (prop de Munich) el 18 de juny de 1944 on hi va ser internat en qualitat de combatent espanyol fins al 29 d’abril del 1945, data de l’alliberament del camp per les tropes aliades.
A partir d’aquest moment es va quedar a viure a França i al país veí va ser on va morir, l’any 1981, havent vist el retorn de la democràcia a l’Estat espanyol.

Susceptible d’afegir: dues cartes escrites per Ferran Riu a la seva família en sortir de Dachau.

 

Informació i text: Josep M. Coll