Canvis de nom de carrers i places d'Ivars d'Urgell

n la relació de carrers s’ha d’esmentar un fet a tenir en compte. Els noms de carrers que figuren sota la columna “1933” i “Franquisme” estan extrets dels llibres d’actes de l’Ajuntament d’Ivars d’Urgell. Ara bé, en preguntar a la gent de més edat (i memòria) del poble ningú em sabia recordar una Plaça Fermí Galán o un Paseo del Caudillo. En la totalitat dels casos la gent continuava fent servir els noms d’abans de la República tals com el Dr. Segarra, el Bisbe Coll o el Felip Rodés que després han tornat a ser establerts amb la democràcia. Si això és deu a una absència de plaques dels carrers en aquell moment no ho podem assegurar.
El canvi dels noms de carrers posats durant la República (concretament es troba a les actes del 1 de juliol i del 23 d’agost de 1933) sí que consten als registres de defunció de l’Ajuntament i per tant devien arribar a emprar-se encara que fos únicament a nivell burocràtic.
En canvi, només tinc una acta que em parla d’un canvi de noms dels carrers amb la victòria franquista (l’acta és del 20 de desembre del 1939), i és la que fa referència al carrer José Antonio Primo de Rivera (Font) i el Paseo del Caudillo (Psg. Rodés). Ara bé, a diferència dels noms de la República, aquests no apareixen al Registre de Defuncions, figurant-hi els noms d’abans de 1933. Com que era el mateix secretari el que redactava les actes i complimentava el registre de defuncions podem deduir que mai es van arribar a posar i que simplement hauria estat un acte per complir amb l’autoritat superior.
L’únic nom de carrer franquista que es va arribar a imposar va ser el de l’Avinguda del Generalísimo; però inclòs aquest va haver de conviure fins a la Transició amb l’antic nom del raval, el carrer del Centre.

Identificació històrica:
Fermí Galán: (1899-1930) Militar republicà espanyol, va participar en la conspiració de la Nit de Sant Joan de 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera per la qual va ser empresonat durant tres anys. L’any 1930 sortí de la presó i aqueix mateix any va dirigir amb el capità García Hernández la sublevació de Jaca, de manifest caràcter antimonàrquic. Fracassat l’alçament, seria afusellat.
Francesc Macià: (1859-1933) De formació militar, es mostrà contrari a l’assalt a les redaccions del Cu-cut i de La Veu de Catalunya de l’any 1905 i es va presentar candidat per Borges a la gran coalició de Solidaritat Catalana l’any 1907 (acta que va renovar fins al 1923). A finals dels anys deu va presentar una alternativa al catalanisme moderat que presentava la Lliga, amb la Federació Democràtica Nacionalista que no quallà, però va ser una passa més en el camí cap a l’ERC. Després de cercar aliances en l’exterior va plantejar el fallit intent d’insurrecció que seria avortat Prats de Molló. A la fi de la Dictablanda tornà a Catalunya on havia assolit una gran fama. Aviat es va fer càrrec de la presidència de la Generalitat (després de l’efímera República Catalana) i va promoure l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Joaquim Maurín: (1896-1973) Va estudiar magisteri a Lleida, on es va iniciar com a militant de la CNT. El 1921 entrar a formar part del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya. Després d’una estada a Moscou s’apropà al comunisme. Així, ingressà al PCE, malgrat que aviat en tingué divergències. Empresonat per la dictadura primoriverista, a la seva sortida de al presó va constituir el Bloc Obrer i Camperol, del qual en va ser anomenat president. Participà als Fets d’Octubre del 1934, tornant a ser empresonat. El 1935 uní el Bloc amb la Izquierda Comunista de Nin fundant el POUM, de qui seria el secretari general. Amb l’esclat de la guerra fou detingut i condemnat a trenta anys de presó. Indultat el 1947, es va exiliar a Nova York on va morir.

Carrers amb referents democràtics mai qüestionats:
Felip Rodés: (1878-1957): Llicenciat en dret. L’any 1906 va ser anomenat secretari del Centre Nacionalista Republicà i el 1907 seria elegit diputat a les Corts per la Solidaritat Catalana per Balaguer. Va participar en l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona del 1917 i va acceptar el ministeri d’instrucció pública i belles arts (1917-18) del qual dimitiria en veure la immobilisme d’Alfons XIII. El seu carrer, un dels vials més importants del poble, només va ser enretirat en els anys de la República.

Carrers amb referents democràtics qüestionats i recuperats amb la Transició Democràtica:
Amb la Transició l’últim nom de carrer franquista va ser suprimit pel de l’Avinguda del Primer de Maig.
1.2.4. Carrers referits a la memòria democràtica existents en època de la II República, o anteriors, i no recuperats amb la Transició Democràtica:
Plaça de la República, Passeig Francesc Macià, Plaça Fermí Galán.

Informació i text: Josep M. Coll