Política, societat i cultura

Entitats socials a Alcoletge

Casa Mó (nº 14 del Carrer Major) va ser seu del comandament des de finals de 1938 fins al 1939 quan el poble estava sota el control república a qui se'ls deia "els de la parra".
Casa Falip (nº 32 del Carrer Major) va utilitzar-se com a hospital durant els últims mesos del 1938.

 

Informació: Laura López

El record d'un mestre d'Alcoletge

 

Fermí Palau Casellas va ser mestre de l'escola d'Alcoletge. Pertanyia al col·lectiu de mestres Grup Batec i forma part de la cooperativa de mestres que va portar a Espanya el mètode Freinet.

El mestre, polític i poeta Fermí Palau i Caselles neix Albesa (la Noguera) el dia 26 d'octubre de 1894. Com a mestre, exerceix de professor al Liceu Escolar de Lleida, Alcoletge i Vilanova i la Geltrú, i de director del grup escolar Joaquim Vicenta a Madrid.

Com a Polític, és militant de Joventut Republicana de Lleida, dedicació que el porta a ser secretari particular del president Macià. L'Avi li ofereix la conselleria de cultura de la Generalitat, que ell defuig per no deixar la docència. La Guerra civil trenca la seva trajectòria ascendent i el 23 de gener de 1939 (vigília de la caiguda de Barcelona) ha d'agafar el camí de l'exili, juntament amb la seva muller Ramona Siurana i el seu fill Fermí, de nou anys.

 Com a poeta, aconseguí el títol de "mestre en Gai Saber", per haver guanyat cinc "Flors Naturals": Balaguer (1921), Artesa de Segre (1923) Manresa (1930), Lleida (1932) i Perpinyà (1951), a més de diversos accèssits. La seva obra publicada es compon de novel·les, com: "L'Ernest", "Maria del Dolors", "La gitana rossa", "Aurora Fabregat", i "L'Any té tretze mesos"; i de poesia com: "Batecs", "Neguits", "Calius, de la brega amorosa", i "Pomes de l'Amada". D'aquest últim llibre és la lletra de la partitura que va ésser premiada amb un accèssit a l'englantina en els Jocs florals de la Llengua Catalana, a Barcelona, 1929.

Fermí Palau morí a Torrefarrera (poble natal de la seva muller) l'any 1966.

 

Informació: Laura López

Entitats socials i culturals a Torres de Segre

- L'Associació de la Mare de Déu de Carrassumada va ser creada fa uns 15 anys, i depén del Bisbat de Lleida. La seva funció principal es betllar pel manteniment  de l'Hermita i els terrenys de Carrassumada, a més de que l'esglèsia estigui sempre oberta per a l'assistència de feligresos. Tot això, ho fa amb la col·laboració de l'Ajuntament de Torres de Segre.

Cal destacar el paper de l'Associació religiosa de la Mare de Deu de Carrasumada , la qual, va publicar un llibre titulat Mai Més, escrit per un habitant del poble i on es repasava la biografia de cada un dels morts de la guerra civil en la comarca del Segrià.

- L'Ateneu republicà es va crear fa aproximadament 25 anys i la seva funció principal es l'organització d'activitats lúdiques i culturals al municipi, promovent el catalanisme. Té fins i tot un dia de festa assignat, el 2 de gener, per Sant Macari.

 

Informació i text: Aida Garrós

Entitats socials, culturals i polítiques a La Granja d'Escarp

Centres d'acollida:
A la Granja d’Escarp, a principis de la Guerra, acudien refugiats de diferents racons d’Espanya, que es van anar instal.lant a diverses cases del poble. El local del Foment Granjenc, va servir de lloc de repartiment d’ajuda per als refugiats, se’ls donava roba i menjar. Era una comisió formada per voluntaris del poble.
Actualment però, aquest centre va passar a ser la sala de ball del poble, i fa uns quatre anys la van tirar a terra per construïr un Centre Cívic a la localitat.
En sabem de la seua existència pels testimonis de l’època, actes de l’Ajuntament del dia 15 de març de 1936 (on surt com a Cooperativa Obrera), els Estauts i carnet de soci que encara conserva un veí del poble y 1933.

Col.lectivitats:
Sabem de la col.lectivització del transport per l’acta de l’ajuntament del dia 25 d’octubre de 1936. En aquesta hi ha escrita la sol.licitud d’en Jaume Berenguer Estiarte, que diu que en nom del ram del transport es vol socialitzar per treballar en col.lectivitat i els demana que els cedeixi dos automòbils que estan a servei de la Casa de la Vila.

Cases, edificis i locals que van complir una funció política o social:

CNT:
A l’actual plaça de la Creu encara es troba la Casa que era seu de la CNT. Actualment és una vivenda particular Ca Lor Jové (Av. de Lleida,). Aquesta casa té uns quatre-cents anys segons la seua propietària, conserva els despatxos (ara són habitacions) i a les escales encara hi ha pintades d’aquell temps.
Sabem de l’existència de la CNT per l’acta del dia 19 d’octubre del 1936 i un document trobat a l’arxiu històric de Lleida que pertanyia al Govern Civil.


UGT:
Trobem testimoni de la seua existència en un document de l’arxiu històric de Lleida “Auditoria del Ejecito de Ocupación” on relaciona les entitats anomenades en el mateix com a “organizaciones rojas” que hi havien al poble i l’acta de l’ajuntament del dia 13 de maig de 1937 on un membre de la UGT deman formar part del “Consell Municipal de l’Ajuntament”.
POUM/Cooperativa Agrícola:
Actualment la casa del Carrer Mequinensa, núm. 32, era una antiga cooperativa amb un molí d’oli. I allí era on es reunia el partit del POUM a la població.
Sabem de la seua existència, pels documents trobats a l’acta de l’ajuntament del dia 19 d’octubre de 1936, un document de l’arxiu històric de Lleida “Auditoria del Ejecito de Ocupación” on relaciona les entitats anomenades en el mateix com a “organizaciones rojas” i testimonis de l’època. Però l’actual casa que ocupa el numero 32 en aquest carrer és relativament nova, no en queda res del que va ser seu del POUM ni del molí d’oli.

FAI:
Només trobem testimoni de la seua existència en un document de l’arxiu històric de Lleida “Auditoria del Ejecito de Ocupación” on relaciona les entitats anomenades en el mateix com a “organizaciones rojas” que hi havien al poble.
SOCIETAT CULTURAL AGRÍCOLA I RECREATIVA FOMENT GRANJENC:
Fundada l’any 1933 era el centre de l’activitat cultural i social del poble. A més de tenir “Café” i sala de ball per a les festes, era seu de la cooperativa agrícola i de les diverses entitats del poble que hi feien reunions.
També va actuar de centre de repartiment de menjar i roba per a refugiats quan explota el conflicte, a càrrec de voluntàris i a petició de l’ajuntament segons testimonis del poble.
S’han trobat els Estatuts de la Societat de l’any 1933 que adjuntem com a prova de la seua existència amb aquest document. I també els de 1968 on es veu el canvi d’activitat de l’entitat i que passà anomenar-se per tohom Lo Ball (perquè era l’únic que s’hi feia), actualment és el Centre Cívic “Lo Ball” que s’inaugurarà per les festes de Nadal d’aquest any.

 

Informació i text: Anna Sàez

Vida quotidiana, records i memòria a la Granja d'Escarp

A la Granja d’Escarp no hi ha cap persona o referent que és pronuciés públicament contra el Franquisme. Però si que foren objecte de burles, càstigs i menyspreu els que van tornar de la “zona roja” segons els feixistes, els que van tornanr dels camps de refugiats, els que estaven vinculats amb les entitats d’esquerres esmentades més endavant al poble, els que havien estat membres de partits d’esquerres a l’ajuntament, etc... al tornar al poble van ser anomenats “els rebutjats” pels facciosos. Així com obligats a assistir a la celebració de missa els diumenges i no poder treballar si no eren objecte de sancions o càstigs. Quan ja havia passat la guerra pèl poble i avançava cap a Barcelona i Girona cada vegada que els franquistes guanyaven una població, eren obligats a assitir a un homentge a José Antonio Primo de Rivera que organitzaven els adictes al Movimiento.
Els que componien La Casa de la Vila durant la II República, així com altres persones del municipi que havien participat en moviments d’esquerres, van ser empressonats durant dos anys aproximadament, i segons diuen els van soltar per no tenir cap delicte de sang provat al poble. Excepte l’Alcalde Josep Boira que va haver d’exiliar-se a França per la política duta a terme durant la República i a començaments de la Guerra.

 

Informació i text: Anna Sàez

Espais, centres i entitats destacats a Mollerussa

- Existeixen túnels soterranis a la Casa Canal i que serviren com a refugis contra els bombardejos franquistes. Continuen en molt bon estat i són un utilitzats com a espai turístic.

- El col·legi La Salle fou convertit en hospital militar i d'evacuació.

- Alguns afusellaments es dugueren a terme a la paret del cementiri.

- L'unic centre cívic fou el saló recreatiu L'Amistat tot i que només es representava obres de teatre i balls, mai de caire reivindicatiu.

 

Informació i text: Omar Serra

Equipaments i locals socials a Miralcamp

- Cal Portes, va esdevenir durant la II República el cafè on es reunien les persones d'ideologia d'esquerres. També va tenir una funció social durant la guerra. Fa 40 anys es va tancar.

 

 

Sindicat: Estava situat on avui és Cal Marcelí.  En direcció cap a Les Borges Blanques.

Cafè centro: en aquest es reunien els militants de dretes durant la II República i la guerra civil.

Tot i que avui ja no s'hi troba no sabem amb exactitut quan es va tancar.

 Bar " El Terrall":  Que més tard va esdevenir " cal Portes". Avui  es una casa particular.

Cooperativa de Miralcamp: En aquesta  es on es realitzava el ball durant la major part de la dictadura franquista. D'altres balls es situaven a les escoles de la localitat.

Informació, imatge i text; Laura Lopez i Aida Garrós

entitats socials i culturals i polítiques a Ivars d'Urgell

a) República:
- Ca la Rita (cafè d’esquerres) situat a l’Avinguda Primer de Maig (Font 3.1).
- Cal Violeta acollia els simpatitzants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Es trobava situat al bell mig del Passeig Felip Rodés, just on ara hi ha l’Ajuntament de la vil•la.
- Cal Magí Corbella era la el cafè comunista d’Ivars, situat a la plaça Dr. Segarra just al cantó de l’Església, per desgrat dels sectors més catòlics del poble d’aleshores (Font 3.2).
- Cal Rubió seu del Centre Catòlic, situat a la plaça Homenatge a la Vellesa (Font 3.3).
- L’Ateneu, situat a l’actual Cal Salado, on actualment es troba la seu de la Loteria de l’Estat. Acollia bàsicament manifestacions culturals tals com obres de teatre i xerrades (Font 3.4).
- El Sindicat era un cafè que regentava la Cooperativa d’Ivars, fundada al 1915, i amb simpaties amb la Lliga. Situat al principi del carrer Ermita, també acollia teatre, amb representacions prou llibertines com perquè en Pere Segarra, fill d’una de les famílies més importants del poble, en manifestés el seu rebuig al seu dietari que recollim a l’apartat 5. L’edifici que l’acollia va ser demolit i en el seu lloc s’hi van construir pisos de protecció oficial de la Generalitat, a principis dels noranta.
Durant la República, a l’interior de l’Ateneu havien penjat un cartell que s’hi llegia:

Si Déu és bo,
és que no és omnipotent.
Si Déu és omnipotent,
és que no és bo.

b) Guerra civil:
Amb la vinguda de la guerra, la majoria dels propietaris amb més terra van fugir del poble. Les seves cases aviat serien ocupades per les formacions polítiques i socials hegemòniques al bàndol republicà. A continuació podem observar els nous centres creats durant la guerra (amb asterisc els que es trobaven en cases de grans propietaris emigrats).

Cal Magí Corbella Seu del Comitè d’Ivars
Cal Rubió* (Centre Catòlic) POUM i posteriorment el Comitè
Cal Blasi* CNT
Cal Carnisé* UGT i socialistes

Hospitals:
Pel fet de que Ivars es troba allunyat del front, s’hi va ubicar un hospital militar tot ocupant una masia que es troba aïllada al bell mig de la carretera d’Ivars a Barbens que és coneguda amb el nom de Cal Tous (Font 4). Durant la contingència bèl•lica hauria de rebre els ferits que provinguessin del front.
Els rumors situen a Iosif Tito, en la seva època com a brigadista, com un dels hospitalitzats a l’hospital.
Actualment, Cal Tous ha esdevingut una casa on hostatjar el turisme rural.

Centres d'acollida:
Durant la guerra, el cafè de Ca la Rita va ser preparat per acollir els refugiats republicans que fugien de l’ocupació de l’exèrcit rebel.

Altres:

A l’actual edifici de La Caixa, situat a la Plaça Bisbe Coll, durant la guerra s’hi va ubicar un cos de tren, amb la finalitat de reparar el material bèl•lic per dur-lo de nou a la contesa.

Entitats de la vida cívica de les diferents èpoques (sindicats, cafès, cooperatives, cors, etc.) des de la República fins la Transició:
Tradicionalment, el 17 de gener, dia de sant Antoni, a Ivars es feia una benedicció dels animals de tir de les cases. Però a la benedicció, l’any 1950 se li va sumar una altra celebració que consistia en la desfilada per tot el poble de diferents carrosses amb motius temàtics arrossegades primer per mules i més endavant per tractors.
Cada carrer agrupava els seus joves d’entre 16 i 24 anys i decidia un tema per la carrossa de l’any. Es reunien tots els vespres de novembre a gener a les diferents eres que haurien d’acollir la construcció de cada carrossa. Aquestes grans concentracions de gent en les diferents eres de cada carrer constitueixen un element de la cohesió social del poble.
Les carrosses s’acabaven just a la vigília del 17 de gener. Aleshores el capellà i el vicari del poble les beneïen quan es trobaven totes a la Plaça Dr. Segarra.
Els temes de les carrosses eren molt diversos i van des de temes bíblics (Arca de Noé), de professions (forners, recollidors d’oliva), contes populars (el Rei del nas vermell...), temes folklòrics (casa valenciana, pati andalús), fantàstics (món submarí, follets...) i de temàtica històrica, com pot ser una sorprenent carrossa sobre la decapitació en directe de Lluís XVI pels revolucionaris francesos (Font 5.2).
Al fons fotogràfic de l’Ajuntament trobem una gran varietat de fotografies de les carrosses, entre les quals destaca una recreació de la serra de Montserrat (Font 5.1), bastió del catalanisme catòlic, que a més duia gravades les quatre barres de la senyera. L’anotació de la fotografia correspon a l’any 1949, però sembla que l’arribada dels tractors al món de les carrosses es produís fins al 1953, data en que un altre arxiu particular ens situa l’origen de la fotografia.
En el seu moment van tenir un gran ressò social. L’any 1959 el mateix NO-DO es va personificar a la vil•la per filmar-ne un reportatge.
La pràctica de les carrosses es va anar abandonant als anys seixanta, coincidint amb l’aplicació de les noves tecnologies al camp i la conseqüent ampliació de la jornada laboral a l’hivern.

 

Informació i text: Josep M. Coll

Vida quotidiana, records i memòria Ivars d'Urgell

  L’antic Estany d’Ivars:
Des d’abans de la nostra era es té constància de l’existència de l’estany d’Ivars, si bé que no és fins a la implantació del Canal d’Urgell que esdevindria un estany amb aigua regular, i que durant la guerra va ser l’amagatall de molts “emboscats” i de refugiats, d’Ivars mateix o de gent que es trobava de pas.
A la primera meitat del segle XX, l’estany va esdevenir un dels centres de major sociabilitat del poble. Acostumava a ser escenari de les excursions, dels passejos dominicals i de les llunes de mel més modestes del poble.
Aviat, una sèrie de masies van ser construïdes al seu entorn per esdevenir fondes per acollir visitants, bàsicament caçadors.
Ara bé, l’estany d’Ivars va ser dessecat l’any 1951 en unes circumstàncies i amb uns motius no massa clars. Es va donar la raó de que les aigües de l’Estany atreien molts mosquits i eren causa de malalties. El fet és que en una època d’escassetat de terres i d’una forma unilateral (la iniciativa va ser de l’administració, el poble mai ho va demanar tal i com es veu en les entrevistes amb la gent de més edat) es va decidir llur dessecament i posterior conversió en terres de cultiu.
En l’actualitat s’ha aprovat la restauració de l’Estany d’Ivars i després d’un llarg procés d’expropiacions i treballs en el terreny, al llarg de 2006 es va tornar a omplir, cinquanta-cinc anys després del seu dessecament.

 

Informació i text: Josep M. Coll

Deportat a camps nazis d'Ivars d'Urgell

Ferran Riu i Vilalta (Ivars d’Urgell, 19 d’abril del 1910 – Guilers (Finistére), 24 d’abril del 1981).

Deportat resistent, sergent de les Forces Françaises de l’Intérie del departament de Finistére. Cavaller de la Legió d’Honor Francesa, condecorat amb la Medalla Militar Francesa, creu de Guerra amb Palmes i Estrella de bronze, Creu de Combatent Voluntari entre 1939 i 1945.
L’any 1934 Ferran Riu ingressà a les tropes d’assalt de la Generalitat del Catalunya, el mateix any en que van ser creades, el 1934. Durant els Fets d’Octubre d’aquest any, participà en la revolta i fou detingut per les forces d’ordre, aconseguint evadir-se.
Amb el triomf del Front Popular l’any 1936, Ferran Riu retornà a les tropes d’assalt i prengué part activament en el sufocament de la revolta militar a Barcelona durant els dies 19, 20 i 21 de juliol de 1936. Des de l’inici de la Guerra Civil fins a la fi d’aquesta, amb la derrota republicana, Ferran Riu participà en diferents combats contra l’exèrcit rebel.
Al febrer de l’any 1939, va travessar amb la seva unitat la frontera cap a França i fou internat al camp de Septfonds, d’on en sortí voluntari per entrar a l’exèrcit francès en la unitat de combatents espanyols, sota comandament francès.
Al juliol de l’any 1941 la França de Vichy l’envia sota comandament alemany a treballar obligatòriament a Brest (Finistère), al camp de treball de Sainte-Anne du Portzic i, després, al parc automòbil del Servei de Treball Alemany del Fort de Kéranroux.
Durant la seva estada a Brest, participa en accions de la resistència contra l’ocupant nazi, arribant a ser el responsable del grup de sabotatge del Fort de Kéranroux, a l’any 1942.
Al mes de març de l’any 1944 el grup FTP-Unió Nacional Espanyola de Brest va ser espapçat per la Gestapo. Entre els arrestats hi havia en Ferran Riu.
En un primer moment va ser enviat al camp de Compiègne. No era sinó un pas previ al seu enviament al camp de Dachau (prop de Munich) el 18 de juny de 1944 on hi va ser internat en qualitat de combatent espanyol fins al 29 d’abril del 1945, data de l’alliberament del camp per les tropes aliades.
A partir d’aquest moment es va quedar a viure a França i al país veí va ser on va morir, l’any 1981, havent vist el retorn de la democràcia a l’Estat espanyol.

Susceptible d’afegir: dues cartes escrites per Ferran Riu a la seva família en sortir de Dachau.

 

Informació i text: Josep M. Coll