Guerra i revolució

A finals d'abril i principis de maig de 1938, l'exèrcit rebel construí, dins de les restes d'una antiga torre del s. XIV, un búnquer-observatori que es coneix amb el nom "El Bombo". Fou lloc de comandament i observatori de l'artilleria franquista i tingué un paper destacat, juntament amb els observatoris auxiliars, com el campanar de l'església de Santa Maria, durant els 9 mesos que el front quedà estabilitzat. Des d'aquí es dirigí el foc de l'artilleria, situada a la zona del cap de pont, i els obusos de 155 mm emplaçats a Torre Galiano, que bombardejaven les poblacions i les concentracions de tropes republicanes que intentaren avançar, sense èxit, però amb l'objectiu d'ocupar-lo i continuar cap a Aragó[1].
L'espai del Bombo és de propietat municipal i actualment (2011) ha estat objecte d'una restauració integral per part de l'Ajuntament amb l'assessorament del Memorial Democràtic. Està obert al públic en horari de visites.

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Imatge: Josep Antoni Oliva

[1]Text extret del cartell del Memorial Democràric a la zona del Bombo
 

L’any 1933 es va aprovar la llei que prohibia als religiosos exercir l’ensenyament a partir del gener de 1934. Aquesta llei també deixava la porta oberta a aquelles famílies que voguessin, per compte propi, formar mútues, responsabilitzar-se de llogar els religiosos com a mestres i cercar locals per impartir l’ensenyança. Els pares escolapis i les germanes carmelites de Balaguer, de Linyola i de Camarasa es van agrupar formant la Mútua Maragall, que va llogar-se a ells mateixos l’edifici del carrer Miracle. La Guerra Civil va impedir l’inici del curs 1936-1937[1].

Les milícies republicanes utilitzaren l'església com a magatzem de totes les campanes de la comarca que es varen requisar per la seva fundició. L’any 1938, les tropes del general Franco van ocupar l’edifici per utilitzar-lo com a hospital pels ferits més greus i les classes es traslladaren a Casa Berenguer, situada a la plaça Mercadal. Durant el Cap de Pont la seva església fou l’única en la que se celebrava el culte. L’edifici va ser retornat als pares escolapis al març de 1939[2].

Actualment l'edifici és de propietat municipal i alberga diferents equipaments (biblioteca, escola de música, Casal de la Gent Gran, etc).

Documentació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

[1]Jaume BARBOSA I MARTÍNEZ, Balaguer. Un llarg camí, ed. Alfa/Zeta, Lleida, 2009 pàgs. 158-159. 

[2]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 80.

Ubicat a la Plana del Riu Corb, a uns 4 km. Al sud-est de Balaguer, en direcció a Menàrguens.(Rètol indicatiu al km. 163,5 de la carretera de Corbins a mà dreta).
La construcció d’aquest aeròdrom militar s’inicia a principis de 1937 i durà uns tres mesos. Estava format per tres pistes de terra (de 1250, 1200 i 810 metres de longitud), diverses fortificacions d’obra, dos dipòsits subterranis per a combustible i un refugi per al personal.
El 26 de març entrà en servei pel bàndol republicà amb la tasca de protegir les centrals hidroelèctriques d’Osca i Lleida.
El 27 de Novembre de 1937 els “Nataxes” de la 3ª Esquadreta del grup 30 bombardejaren la ciutat de Jaca (les bomb caigueren fora dels objectius ocasionat 22 morts civils).
A finals de març de 1938 iniciada l’ofensiva dels nacionals, el camp de Balaguer veié el pas de vàries Esquadretes en retirada.
El 30 de març de 1938 marxen de l’aeròdrom les darreres Esquadretes de caça. Hi restaren un caporal i quatre soldats per a vigilar-lo però degut a la manca d’ordres i la proximitat dels nacionals decidiren anar al camp d’aviació de Bellpuig.
A un quart de set de la tarda del 6 d’Abril de 1938 l’aeròdrom fou ocupat pels nacionals (6è Batalló del Regiment d’Infanteria “San Quintín” nº25 de la 54 Divisió Nacional) trobant totes les instal•lacions intactes. Estant a prop del radi d’acció de les armes enemigues, no el pogueren utilitzar fins a mitjans de gener de 1939, iniciada ja l’ofensiva de Catalunya.
El 28 de febrer de 1939 els avions abandonaren definitivament l’indret.
El 16 de novembre de 1940 es retornen els terrenys als seus antics propietaris.
L’any 1967 l’Ajuntament de Balaguer hi erigí una estela commemorativa amb la següent inscripció: Desde estos campos cuyo silencio rasgó la guerra, las alas azules de la aviación española mandaban en los cielos de España. García Morato, caballero andante del aire tuvo en ellos el nido de sus águilas. La paz de Franco los devolvió al silencio y serenidad del trigo y el pastor. La Ciudad de Balaguer como recuerdo, levantó esta estela el 6 de abrikl de 1967. Año XXIX de su Liberación.
Amb el canvi de regim el text es modificà, fent-lo vàlid per ambdós bàndols amb l’aprovació general dels aviadors que hi havien estat. Des d’aquests camps, el silenci dels quals esquinçà la guerra, els ocells d’acer que hi tenien el seu niu, remuntaven el vol tripulats per homes a la recerca de glòria i desitjosos de que la pau retornés a cobrir amb el seu mantell de silenci aquestes terres, on perdurarà sempre el record d’aquells que des d’aquí emprengueren el seu darrer vol. Un vol sense retorn. Que la guerra no torni mai més a trencar aquest silenci i la serenitat que ell enclou, i que en aquestes terres no deixi de créixer-hi el blat i el pastor de cantar-hi les seves balades de Pau.
L’Ajuntament de Balaguer i l’Associació de Veterans d’Aviació (ADAR) han organitzat diversos actes de record i homenatge; 1980, 1986,1996, 1997 i 2001.

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

A uns 150 metres de la sortida del poble en direcció a Tàrrega, en l’antic creuament de Bellmunt es troba un creu amb una placa que commemora l’afusellament en aquest indret de 19 balaguerins a l’inici de la guerra, posteriorment traslladats a l’anomenat Panteó dels 19, al cementiri de Balaguer. La creu en l’actualitat està trencada i força malmesa degut a l’acció del temps.

Restes de la creu que es troba a la carretera de Tàrrega. Es va construïr després de la guerra en homenatge als repressaliats de Balaguer.

Informació i imatge: Montserrat Manchó

Restes d'un niu de metralladores.

Imatge: Laura López