Balaguer

Equipaments; camp d'aviació de Balaguer

Ubicat a la Plana del Riu Corb, a uns 4 km. Al sud-est de Balaguer, en direcció a Menàrguens.(Rètol indicatiu al km. 163,5 de la carretera de Corbins a mà dreta).
La construcció d’aquest aeròdrom militar s’inicia a principis de 1937 i durà uns tres mesos. Estava format per tres pistes de terra (de 1250, 1200 i 810 metres de longitud), diverses fortificacions d’obra, dos dipòsits subterranis per a combustible i un refugi per al personal.
El 26 de març entrà en servei pel bàndol republicà amb la tasca de protegir les centrals hidroelèctriques d’Osca i Lleida.
El 27 de Novembre de 1937 els “Nataxes” de la 3ª Esquadreta del grup 30 bombardejaren la ciutat de Jaca (les bomb caigueren fora dels objectius ocasionat 22 morts civils).
A finals de març de 1938 iniciada l’ofensiva dels nacionals, el camp de Balaguer veié el pas de vàries Esquadretes en retirada.
El 30 de març de 1938 marxen de l’aeròdrom les darreres Esquadretes de caça. Hi restaren un caporal i quatre soldats per a vigilar-lo però degut a la manca d’ordres i la proximitat dels nacionals decidiren anar al camp d’aviació de Bellpuig.
A un quart de set de la tarda del 6 d’Abril de 1938 l’aeròdrom fou ocupat pels nacionals (6è Batalló del Regiment d’Infanteria “San Quintín” nº25 de la 54 Divisió Nacional) trobant totes les instal•lacions intactes. Estant a prop del radi d’acció de les armes enemigues, no el pogueren utilitzar fins a mitjans de gener de 1939, iniciada ja l’ofensiva de Catalunya.
El 28 de febrer de 1939 els avions abandonaren definitivament l’indret.
El 16 de novembre de 1940 es retornen els terrenys als seus antics propietaris.
L’any 1967 l’Ajuntament de Balaguer hi erigí una estela commemorativa amb la següent inscripció: Desde estos campos cuyo silencio rasgó la guerra, las alas azules de la aviación española mandaban en los cielos de España. García Morato, caballero andante del aire tuvo en ellos el nido de sus águilas. La paz de Franco los devolvió al silencio y serenidad del trigo y el pastor. La Ciudad de Balaguer como recuerdo, levantó esta estela el 6 de abrikl de 1967. Año XXIX de su Liberación.
Amb el canvi de regim el text es modificà, fent-lo vàlid per ambdós bàndols amb l’aprovació general dels aviadors que hi havien estat. Des d’aquests camps, el silenci dels quals esquinçà la guerra, els ocells d’acer que hi tenien el seu niu, remuntaven el vol tripulats per homes a la recerca de glòria i desitjosos de que la pau retornés a cobrir amb el seu mantell de silenci aquestes terres, on perdurarà sempre el record d’aquells que des d’aquí emprengueren el seu darrer vol. Un vol sense retorn. Que la guerra no torni mai més a trencar aquest silenci i la serenitat que ell enclou, i que en aquestes terres no deixi de créixer-hi el blat i el pastor de cantar-hi les seves balades de Pau.
L’Ajuntament de Balaguer i l’Associació de Veterans d’Aviació (ADAR) han organitzat diversos actes de record i homenatge; 1980, 1986,1996, 1997 i 2001.

 

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Fossa militar a Balaguer

Al cementiri de Balaguer, entrant a mà esquerra hi ha una fossa comuna de combatents nacionals anònims que moriren a la batalla del Cap de Pont de Balaguer. Uns anys després de la victòria del bàndol nacional, moltes restes foren traslladades al Valle de los Caídos. Amb la transició la inscripció de la placa es fa vàlida, tal com consta textualment " per tots els morts de la guerra civil espanyola 1936-39".


 

Informació i text: Josep Antoni Oliva, Montserrat Manchó i Servei d'Història, Documentació i Patrimoni (UdL)

Imatge: Aida Garrós

Entitats polítiques i socials a Balaguer

   PARTITS POLÍTICS I ENTITATS DE LA VIDA CÍVICA DES DE LA II REPÚBLICA FINS LA TRANSICIÓ

 

1.- Durant la II República

 Acció Catalana Republicana

Nom que pren el Partit Catalanista Republicà a partir de 1932.  

 

Acció Popular

La seva seu social es trobava al carrer d’Avall, 34, baixos. Estava constituïda per socis que es definien pel seu catolicisme i antirepublicanisme. El Partit formava part de la Lliga, i els seus dirigents més destacats Camil Cava, Josep M. de Porcioles i Sebastià Armenter que també ho eren del Partit.

Dins d’Acció Social Popular hi hagué sempre divergències molt profundes pel fet de mantenir o no l’entitat al marge de la política. Aquestes divergències provenien de les simpaties que els socis tenien cap a les diferents formacions polítiques: els majoritaris a la de la Lliga, i els altres cap a Unió Democràtica o el carlisme. L’òrgan de l’entitat era la publicació “Acció”  i el seu director Camil Cava, amb Josep M. Santaeugènia  de secretari   [1].

 

 

Bloc Obrer i Camperol (BOC)

Fundat el 1931, era el resultat de la Federació Comunista Catalana-Balear i del Partit Comunista Català.

El B.O.C. va tenir una forta implantació a Balaguer i, encara que minoritària en el terreny electoral, va aconseguir jugar un paper molt important entre la pagesia a través de la Unió Agrària. La seva seu es trobava al carrer d’Avall. 

A les eleccions municipals de 1931 va presentar la següent candidatura: Josep Perles Fortuny, Antoni Marsinyach Mirada, Miquel Sauret Rodés, Domènech Viola Lafuerza, Tomàs Pàmies Pla, Josep Torremorell Caelles, Josep Fortuny Molins, Josep Cosialls Navalles i Francesc Perna Paniello.

El mes de setembre de 1931 aparegué el primer número de la publicació “Avant” òrgan del Partit a Balaguer. A partir de 1932 es publicarà a Lleida com a òrgan provincial del B.O.C.

El B.O.C. i la C.N.T. van celebrar, de manera unitària, el primer de maig de 1932 amb un míting al local de la C.N.T. i una manifestació per tota la població. El mes de juny del mateix any va sortir el primer número de la publicació humorística “Safareig”, impulsat pel grup de joves del B.O.C.

El 10 d’agost de 1932, assabentats de l’intent militar d’assalt a Madrid (Sanjurjada), la directiva local s’ofereix a l’alcalde Xavier Rúbies per defensar la República amb tots els mitjans dels que disposa. Tres dies després se celebra un míting al cinema Mundial. L’acte era una protesta contra el moviment sediciós i per a “salvaguardar les conquestes de la revolució”. La sala era plena de gom a gom.

La unificació del B.O.C. amb l’Esquerra Comunista va donar lloc a la constitució del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)[2] .

 

Centre Català Republicà

Ocupava un habitatge de la casa on hi havia el cinema Balaguer. Més tard es traslladaren a unes dependències de la Fonda Nacional a la mateixa plaça Mercadal.

Successor del Centre Nacionalista Català. Arran dels fets de Jaca (desembre de 1930) el centre es clausurà per reobrir-se al febrer de 1931.

El 13 d’abril de 1931 es va crear un Comitè d’Enllaç per tal de coordinar l’acció política a tot el districte de Balaguer i va desplegar una intensa activitat. Aplegà a la gran majoria de catalanistes republicans i també més de quaranta entitats de la comarca del mateix caire. La primera junta de govern va estar formada per Domènech Carrové (president), Miquel Montardit (vicepresident), Salvador Bonet (secretari), Mateu Delsams (tresorer), Daniel Torruella (bibliotecari) i Francesc Porta i Artur Pujadas (vocals).

Aquell mateix any guanyaren les eleccions municipals fent un pacte amb el Centre Republicà Radical. Al mes de desembre també es constituí una secció femenina que tenia la seva seu a la plaça Mercadal núm. 42.

El 1932 s’adheriren a ERC i van tenir la revista “Pla i Muntanya” com a òrgan d’expressió[3] 

 

Centre Excursionista de Balaguer

Estava domiciliat al núm. 9 del carrer d’Avall fins que el 1931         es va traslladar a la plaça Mercadal núm. 48, 2on.

Va ser fundat el 1929 amb el nom de Centre Excursionista Balaguerí inicialment amb un caràcter catalanista, cultural i científic, similar a d'altres centres excursionistes significatius de l'època. Comptava amb un important arxiu fotogràfic, un museu, unes memòries anuals i un butlletí, col·laborava en la publicació de la revista local Pla i Muntanya, i realitzava activitats de caràcter cultural i científic relatives a prehistòria, història, història natural i art fotogràfic. La Guerra Civil, la mort i l'exili dels seus membres n'interrompen l'activitat.

Coincidint amb el retorn de l'exili de Domènech Carrové s'intenta refundar-lo. En pocs mesos s'aconsegueix incorporar multitud de socis, i reiniciar les activitats. Amb menys d'un any d'activitat, el Centre acaba sent prohibit pel Règim franquista.

El Centre, malgrat la prohibició franquista continuaria als anys 50, encara que canviant de nom i rellevant els seus dirigents. A partir d'ara es dirà Agrupació Excursionista de Balaguer i adoptarà un caire més esportiu. En aquesta època es va assolir un nivell molt remarcable en Escalada, Alta Muntanya i Espeleologia amb el GREB -grup de Recerques Espeleològiques de Balaguer- que va arribar, segons diuen, a ser el més important de Catalunya desprès del de Badalona. Durant l'existència de l'Agrupació s'editava un fulletó de règim intern, que mantenia informats als socis. Problemes d'ordre intern, i no pas polítics, provoquen el 1.979 una refundació amb el nom de Centre Excursionista de Balaguer que encara manté avui en dia[4].

 

Centre Republicà Radical

Tenia la seu a la Plaça Mercadal, 32 (“la casa del poble”).

Es creà 4 de febrer de 1906. En un primer moment es deia Centro de Unión Republicana, però a partir de la fundació del Partido Republicano Radical (Lerroux), canvià el nom. El Centre, es disputarà l’espai d’esquerres primer amb Centre Nacionalista Català i després amb Centre Català Republicà. L’aparició de partits com Bloc Obrer i Camperol li restaren influència. La seva activitat política continuarà fins a 1936.

Entre els militants més destacats hi trobem Pere Lasala i August López Menchero. Aquest darrer, el gener de 1936, serà un dels 3 que formaràn part del Consell Regional del Partit en representació de Lleida.

El Centre Republicà Radical i el Centre Català Republicà els darrers anys de la República, formaran una coalició electoral sota la denominació de Unió Republicana[5].  

 

Centro Tradicionalista

Va ser creat el 18 d’octubre de 1890 i tenia la seu a la plaça del Pou núm. 7, 1er.  Era conegut també amb els noms de: "Hermandat Tradicionalista" i "Círculo Carlista"[6].

 

Estat Català

El 1936, quan el partit s'escindeix d'ERC i es reorganitza, s'instal.len a la Casa rectoral de la Parròquia incautada[7]. 

 

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

La seu del partit estava instalada a la plaça Mercadal      núm. 6, 1er [8].

 

Joventut Nacionalista de Balaguer

Fundat l’agost de 1914. El 1921 es traslladaren al Cafè Catalunya de la plaça Mercadal fins que un any després s’adheriren a Acció Catalana i ocuparen els baixos del núm. 32 de la mateixa plaça[9]. 


Lliga Catalana

Es creà a Balaguer l'1 de setembre de 1933. Tenia la seu a la plaça Mercadal, 40, 1er.  Eren membres de la Junta directiva: Antoni Villalba (president), Sebastià Armenter i Pere Renart (vicepresidents), Jaume Pratdepàdua (tresorer) i Camil Cava (secretari).

A la Comissió Gestora de l'Ajuntament el 1935 hi prenen part els següents homes de la Lliga: Andreu Viola, Domènec Agustí, Enric Roma i Climent Puig[10].

 

Partit Catalanista Republicà

Aquest partit neix de la dissolució i posterior unificació d’Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya. Els elements més esquerrans d’Acció Republicana no s’hi van integrar i van passar a formar part d’ERC. El 10 de maig de 1931, en una reunió celebrada a Pons es van elegir els representants regionals i els tres membres que havien de formar part del Consell General. El balaguerí Xavier Rúbies va ésser elegit membre d’aquests.

A partir del 12 de març de 1933 va passar a dir-se Acció Catalana Republicana[11]. 

 

Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)

Tots els membres del BOC passaren a formar part d'aquest partit. El seu local social es trobava en la plaça Mercadal núm. 36, 1er, 1a[12]

 

Sindicat de Treballadors de Balaguer

Fundat el 1931, estava situat al núm. 38 del carrer d’Avall. De les seves activitats sindicals només es coneix la negociació de les condicions de treball dels barbers de Balaguer i l’organització de conferències. No hi ha documentació a partir de 1934, any en que Felip Eroles n’era el seu secretari[13].  

 

UGT

A Balaguer només va tenir una presència testimonial. A inicis de la Guerra Civil se sap que es van instal·lar al pis del baró de Rocabruna que havia estat requisat[14].

 

Unió Democràtica de Catalunya

El partit, fundat el 1931, va tenir escassa influència a les terres de Ponent; a Balaguer es va constituir un petit nucli, els repesentsants del qual van assistir al seu IV Congrés [15]

 

 Unió Obrera d’Arts, Oficis i Indústries

Aquesta entitat es fundà el 1933 i tenia la seva seu al núm. 17 del carrer Sant Jaume. Estava integrada a la Federació d’Unions i Sindicats Obrers de Catalunya. De les seves activitats només es té notícia de l’organització de conferències sobre sindicació i de campanyes de defensa dels seus afiliats[16].

  

2.- Durant el franquisme

 L’Ateneu (el nom oficial era Centro Cultural y Artístico, Ateneo de Balaguer).

Primer es trobava damunt del Bar Solanes a la plaça llavors anomenada General Lallave. Quan va entrar la nova Junta, el 1967, es varen traslladar al local del carrer Miracle núm. 28, en un entresol damunt de la llibreria La Noguera propietat de Josep Espart.

Es va fundar al novembre de 1965 per gent de dretes (Pijoan, Canela) i no tenia gaire èxit. El seu primer president fou Antoni Sanuy Canela.

El 1967, els catalanistes (la majoria militants de Cristians Catalans) Josep Mª Monill, Jordi Vidal i Ramón Auberni es proposaren entrar a formar part de l’Ateneu i “copar” la Junta de gent catalanista. Aquests parlaren amb l’Antoni Bové, neutre ideològicament, per oferir-li el càrrec de president i així no despertar sospites davant del règim. Va acceptar i li van posar com a condició que tot s’havia de fer en català. Organitzaven conferències, cine-forum, debats, recitals, teatre, cursets de sardanes, classes de català, etc.

Les sessions de cine-fòrum, del que s’encarregava Josep Mª. Trepat, se celebraven al cinema Balaguer un cop al mes i varen tenir un gran èxit. Aquesta secció va anar adquirint una certa autonomia dins de l’Ateneu. El 1969 i per tal de federar-se, es va crear el “Cine Club Ateneu”, amb una Junta autònoma formada pel mateix Josep Mª. Trepat, Joan Marquilles i Andreu Clapés. En aquesta nova Junta va ser quan van entrar els comunistes a l’Ateneu.

L’Ateneu va muntar una Secció Jove formada per socis menors d’edat, el Jaume Casals n’era l’encarregat i el Josep Puy era el membre de la Junta que els representava. Les activitats que duien a terme eren de caràcter festiu i cultural. A més es tirà endavant la branca del Centre Excursionista Balaguerí amb diferents seccions. El 1970 es va llogar un nou local per als joves, davant del local de l’Ateneu, ja que no s’hi cabia.

Una mica més tard, l’Ateneu també creà una Secció Femenina que organitzava conferències i classes pràctiques de “coses de casa” destinades a les dones. En total, l’Ateneu va arribar a tenir al voltant de 400 socis fins que hi va haver una sèrie de divisions que els van portar a partir-se.

Les eleccions a Procuradors en Corts del Tercio Familiar de setembre de 1971, van suscitar una primera divisió en el si de l’Ateneu. Els dretans i alguns catalanistes van optar per fer campanya pel Simeó Miquel i els altres catalanistes per Joaquim Arana, mentre que els comunistes deien que no s’hi havia de participar. Les coses ja no van tornar a ser mai més com abans. Quan va ser l’hora de renovar la Junta, al gener de 1972, després d’aquestes divisions, s’hi afegí la prohibició de votar als menors d’edat (el Sector Jove en va quedar fora). El sector catalanista que havia recolzat l’Arana-Besa perd les eleccions a la Junta de l’Ateneu en favor dels que havien recolzat a Simeó Miquel i els comunistes. La crisi és tant important que bona part dels socis catalanistes marxen de l’Ateneu, juntament amb la totalitat de la Secció Jove. La resta continua fent funcionar l’Ateneu però no tornarà a ser el que era. A pesar de tot té vida i continua organitzant activitats fins entrada la democràcia quan els partits es menjen l’espai que havien ocupat aquestes entitats culturals. L’Ernest Solanes Ticó en fou l’últim president quan va desaparèixer l’entitat[17].

 

Acció Catòlica 

Estava instalada a la plaça Mercadal núm. 6, 2on. Més tard a causa de la multitud d'activitats que s'hi feien ocupà tot l'edifici.

 

CCOO

Es va muntar el 1968 paral·lelament amb la delegació de Lleida per la voluntat dels integrants del PSUC.

El 1971 CCOO acordà presentar militants a les eleccions del Sindicato Vertical per defensar millor els interessos dels treballadors i combatre al règim des de dins. Els candidats Gregori Gallego i Joan Rodés aconseguiren ser escollits president i vicepresident i respectivament de la Unión de Trabajadores y Técnicos del Sindicato Local Mixto de Balaguer [18].

La seu actual es troba al carrer Girona.

 

Falange Española Tradicionalista i de las JONS

A l'acabar la guerra la delegació comarcal es va instalar a l'edifici de l'ajuntament provisional, plaça Mercadal , 42 , 42 (casa Roures). Deprés es va traslladar al primer pis del núm. 6. de la mateixa plaça (antic local d’Esquerra Republicana de Catalunya). El delegat local i comarcal, entre novembre de 1941 i abril de 1946, era Alfonso Gilabert Clua[19].

 

PSUC

Durant la II República tingueren la seu primer al Barri Nou, després a la plaça de Sant Salvador i finalment al carrer d’Avall. A l’acabar la Guerra Civil es va dissoldre.

El 1965 el Partit a Balaguer es torna a organitzar. Felip Castell, a través de Joaquim Botines, ja estava en contacte amb el Partit a París i Barcelona, va conèixer a Josep Navau que tenia els mateixos ideals. Es van anar trobant i buscaven gent de confiança que tingués les seves idees. Van contactar amb Joaquim Botines, Marcel·lí Bergé i amb Joan Rodés. A partir d’aquí van entrar en contacte amb la direcció del Partit Comunista a través del Comitè de Lleida i crearen l’organització del PSUC a Balaguer. Poc després s’hi afegí Gregori Gallego.

Al ser il·legal,    es reunien sempre canviant de lloc per si la Guàrdia Civil els seguia els passos. El 1968 van muntar la Delegació de Comissions Obreres. Gairebé eren els mateixos que militaven al PSUC.

El Partit organitzava reunions a Balaguer i participava en les que es feien a Lleida. Per comunicar acords o protestes feien fulletons que després llançaven pels carrers perquè la gent s’assabentés del que passava. També organitzaven col·lectes i misses per ajudar a les famílies dels treballadors morts i detinguts a causa de les càrregues policials d’arreu d’Espanya amb la col·laboració d’alguns capellans progressistes contraris al règim [20] .

El 1979 el PSUC es va presentar a les primeres eleccions municipals democràtiques. La seva llista liderada per Gregori Gallego va guanyar obtenint 7 regidors dels 17 que té l’Ajuntament. Gregori Gallego fou nomenat alcalde.

 

3.- Durant el final del franquisme i la Transició

 Amics de l’ONU

Primerament es reunien al núm. 18 del carrer Teixidors (antiga casa de Domènec Carrové) i després al carrer Miracle, en un quart pis de l’edifici propietat del Josep Mª Monill.

Aquesta organització la varen crear el 1972 els que havien format part de la Secció Jove de l’Ateneu després de les disputes que hi va haver. A ella també s’hi afegí els catalanistes que marxaren de l’Ateneu. Primerament havien intentat organitzar-se com a filial d’Òmnium Cultural i també de Justícia i Pau però no va ser possible.

En aquesta nova entitat no hi havia Junta ni president, tot es decidia per mitjà d’Assemblees. Organitzaven concerts de música catalana, conferències, col·loquis i excursions.

L'associació va durar fins el 1976 en que, amb l’arribada de la democràcia i la formació dels partits polítics, es van dividir segons les seves afinitats ideològiques. Seria el nucli d’on sorgirien el grup dels Socialistes i el de Convergència Democràtica a Balaguer[21]

 

Convergència Democràtica de Catalunya

La majoria dels seu futurs membres balaguerins eren estudiants universitaris a Barcelona i van començar la militància catalanista en Cristians Catalans al finals dels anys 50 i principis dels 60 de la mà de Josep Espart Ticó, que tenia arrels balaguerines. 

El 17 de novembre de 1974 uns quants balaguerins (Monill, Vidal, Auberni, Pujades) varen acudir a Montserrat on es reunien diverses agrupacions catalanistes per unir-se en una de sola i crear Convergència Democràtica de Catalunya.

El 21 de gener de 1975 quan Pujol va fer una conferència a ESADE i anuncià l’intenció d’entrar en política, tres de Balaguer: Monill, Pujades i Auberni, varen ser els encarregats d’anar a buscar-lo a Banca Catalana, on treballava, i portar-lo a ESADE on feia la conferència.

Però la creació pròpiament dita de Convergència va ser al novembre de 1975 a l’església de sant Medir de Barcelona. Allí acudiren els primers militants de Convergència de Balaguer: Josep M. Monill, Romà Pujades, Jordi Vidal, Ramón Auberni, Ferran Espunyes, Josep Aznar, Josep Mª Trepat i Joan Condemines[22].

 

Convergència Socialista de Catalunya

Es va fundar a principis dels 70 sent una agrupació de petits partits. Quan arribaren les eleccions van decidir unir-se en un sol partit i passaren a anomenar-se Partit Socialista de Catalunya. A Balaguer el primers militants foren: Josep Puy, Jaume Casals, Xavier Liñan, Alfons Gilabert, Joan Dalmau, Jordi Auberni, Pere Rocaspana i li el que seria futur alcalde de Balaguer, Miquel Aguilà[23].

 

Unió de Pagesos

A Balaguer aquest sindicat inicia la seva tasca entre març i abril de 1975 com a resultat de la feina feta durant molts anys per pagesos com Josep Navau que des de la seva militància al PSUC era l’encarregat dels afers relacionats amb la pagesia. A Unió de Pagesos entraren a formar part molts pagesos joves integrants de les Joventuts Comunistes. Al 1976 es va celebrar una assemblea i van ser elegits coordinadors Josep Pàmies i Jaume Blanch. Les seves reivindicacions més importants eren: preus més alts per la fruita i les cereals, una Seguretat Social agrària, un sindicat lliure i democràtic pel camp, llibertat de reunió i d’associació i un Estatut d’Autonomia per Catalunya[24]

 

4.- Actualment

 Casal Pere III- Ateneu de Balaguer

El Casal naix l'any 2003 com l'hereu de l'antic Ateneu de Balaguer . T´.  . Té l'objectiu de ser el punt de trobada de tots els independentistes. Durant tots aquests anys d'existència ha impulsat tota mena d'iniciatives per aconseguir una ciutat i una comarca més participatives i culturalment actives: xerrades, debats, taules redones, dinars-tertúlia, projectes d'integració social i de voluntariat, correllengües, alternatives lúdiques a les festes oficials, concerts, campanyes de dinamització lingüística, etc.[25]
 

 

 


1]Joan FARRÉ I VILADRICH, La vida associativa de Balaguer, darrer terç s. XIX-1936, La Noguera, Estudis n. 3, 1989, p. 29.

[2]J. FARRÉ, La vida ..., pp. 47-48.

[3]J. FARRÉ, La vida ..., p. 48.

[4]www.cebalaguer.cat

[5]F. FARRÉ, La vida ..., pp. 50-51.

[6]F. FARRÉ, La vida ..., p.51.

[7]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, Lleida, pàg. 85. 

[8]MUSEU DE BALAGUER, Conviure amb la por. !938: el cap de pont de Balaguer, Museu de Balaguer, IMPIC, Balaguer, 2008, p.25.

[9]F. FARRÉ, La vida ..., p.53.  

[10]F. FARRÉ, La vida ..., p.55.  

[11]F. FARRÉ, La vida ..., p.55.  

[12]http://www.lamanyana.es/web/html/lanoticia.html?id=93122&seccio=Comarcas&fecha=2009-08-14&sortida=00:00:01 

[13]J. FARRÉ, La vida ..., p. 42.  

[14]L. RÚBIES, La Cabeza ..., p. 85.

[15]F. FARRÉ, La vida ..., p. 56.  

[16]F. FARRÉ, La vida ..., p.44.

[17] Resum de vàries entrevistes fetes per Noemí TRULLOLS HOSPITAL a L’oposició al franquisme a Balaguer, ed. Pagès, Lleida, 2007. 

[18]Conxita MIR; Antonieta JARNÉ; Joan SAGUÉS, Enric VICEDO, Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, Alfazeta, Lleida, 2010, p. 338-339. 

[19]Josep GELONCH I SOLÉ, Falange i poder: Lleida durant la dictadura franquista,  Cap. 9.1, Tesi doctoral, Universitat de Lleida, 2010, pp. 535-539.

 

[20]Antonieta JARNÉ MÒDOL, Estratègies de contestació a la Lleida franquista (1939-1977). Tesi doctoral, Universitat de Lleida, 1996, pp. 110-111.

[21] Resum de vàries entrevistes fetes per Noemí TRULLOLS a L'oposisció ...

[22] Resum de vàries entrevistes fetes per Noemí TRULLOLS a L'oposició ...

[23]Resum de vàries entrevistes fetes per Noemí TRULLOLS a L'oposició ...

[24] Noemí TRULLOLS, L'oposició ...,  

[25]   http://www.casaldebalaguer.cat  

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva

 

 

  

Persones rellevants en la vida política, social i cultural de Balaguer

Referents de la tradició democràtica:

1.- PERE ARDIACA MARTÍ

2.- RAMON AUBERNI I BORDES

3.- MARCEL·LÍ  BERGÉ PALOU

4.- JAUME BLANCH

5.- DOMÈNECH CARROVER I VIOLA

6.- JOSEP CARNER-RIBALTA

7.- FELIP CASTELL PAPELL 

8.- GREGORI GALLEGO I MARÍN

9.- TERESA PÀMIES BERTRAN

10.- TOMÀS PÀMIES PLA 

11.- JOAN RODÉS CERQUEIRA

12.- JOAN SAURET GARCIA

13.- FRANCESC TICÓ I GATNAU

14.- JORDI VIDAL I AMORÓS

 

  

Resum  de la seva trajectòria personal:

1.- Pere Ardiaca Martí (Balaguer, 1909 – Moscou, URSS, 1986)

Dirigent polític.

Fill de pagesos, estudià al seminari de la Seu d’Urgell però en sortí sense acabar els estudis. El 1929 emigrà a França per evitar fer el servei militar i ingressà al Partit Comunista Francès. Retornà el 1931 a Balaguer quan s’instal·là la República i s’afilia al BOC. El 1933 va abandonar aquesta formació i ingressà al Partit Comunista de Catalunya, creant la secció local de Balaguer. Un any més tard fou nomenat Secretari Polític del Partit fins que és apartat del càrrec després dels Fets d’Octubre d’aquell mateix any, moment en que es dedica íntegrament a col·laborar amb el Socorro Rojo Internacional.

El 1936 fou un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Barcelona i formà part del seu Comitè Executiu, serà nomenat director del seu òrgan de premsa “Treball”[1].

Durant la Guerra Civil el nomenen responsable de Propaganda del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est, esdevenint un ferm defensor de la línia espanyolista del Partit i un aferrissat crític del POUM.

Casat amb la també militant Avelina Pijoan Querol, el 1939 s’exilià a França i a Cuba.

El 1948 s’incorporà, a França, al Secretariat del PSUC, i el 1960 seria escollit membre del Comitè Central. Torna a Barcelona, on es responsabilitza una altra vegada de l’edició del clandestí “Treball”.Detingut per la policia espanyola el 1962 amb altres dirigents del PSUC, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a 23 anys de presóon hi serà fins el 1971.

Després de la mort de Franco, al desembre de 1975 se li encarrega que representi el PSUC al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.Més tard, fou candidat per Lleida a les eleccions generals de 1977 i de 1979 sense sortir-ne elegit. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980-1984) obtingué una acta de diputat també per Lleida.

El gener de 1981 és elegit president del PSUC. Defensor de la línia prosoviètica, contrària a l’eurocomunisme, fou destituït el juliol de 1981 i expulsat de nou del partit el desembre del mateix any. L’abril de 1982 és un dels fundadors del Partit dels Comunistes Catalans del qual seria elegit president.

Va morir a Moscou on havia anat a recuperar-se d’una greu malaltia[2].

 

2.- Ramon Auberni i Bordes (Balaguer, 1929)

Comerciant tèxtil.

De petit sofrí l’absència del seu pare, empresonat quan entraren les tropes del general Franco l’any 1938 a causa de la seva militància catalanista. En els anys 50, com integrant de la Cambra de Comerç de Balaguer, organitzà recitals de cançó, conferències, desfilades de vestits i altres, amb la particularitat que tot va ser fet en català per tal d’ajudar-ne la normalització.

Més ençà, juntament amb Josep M. Monill i Jordi Vidal, entra a l’Ateneu de Balaguer amb objectiu de configurar una junta de gent nova i catalanista.

Des del seu càrrec de Vocal de Conferències i Festivals era un dels encarregats de portar gent de la Nova Cançó, organitzar conferències i exposicions. Des d’aleshores l’Ateneu fou un referent de catalanisme a Balaguer i d’altres indrets del país.

Per altra banda fou un dels promotors de que a Balaguer es pogués obrir una sucursal de Banca Catalana. Més tard estigué entre els que promogueren activament la candidatura de Joaquim Arana i en Joan Besa a les eleccions de Procuradors del Terç Familiar.

Després d’uns desacords a l’Ateneu els catalanistes, entre ells l’Auberni, es retiren i opten per aixoplugar-se en l’Associació d’Amics de les Nacions Unides per tal de tenir una legalitat necessària puix que eren controlats contínuament pel sistema.

El 17 del novembre de 1974 acudí a l’Assemblea que es va fer a Montserrat on serien els inicis de Convergència Democràtica de Catalunya. Va ser un dels primers militants a les terres de Lleidai anava cada setmana a Barcelona en diferents reunions clandestines que es feien.

Amb els companys de militància de Balaguer, el dia 8 de gener de 1976 decideixen fer una reunió-sopar amb en Jordi Pujol oberta a tots els balaguerins amb inquietuds polítiques per tal d’atansar-los al partit. L’acte tingué ressò a la premsa del país. Però no només pensaven en Balaguer sinó que començaren a buscar militància a tota la província de Lleida, aleshores en Ramon ja era de la Comissió Permanent del partit i s’hi mantingué durant 3 anys[3].

 

3.- Marcel·lí Bergé Palou (San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 1920 - Balaguer, 2012)

Artista i fotògraf.

En Marcel·lí és fill d’uns sentiuencs emigrats a l’Argentina que tornaren al poble el 1925. Poc després s’instal·larien a Balaguer, on Marcel·lí encara resideix. De nen ja s’interessarà per la pintura que havia fer d’ell un del més reconeguts artistes balaguerins.

També de ben jove havia tingut ideals comunistes i quan començà la Guerra Civil, amb només 17 anys, deixà una nota a casa dient que anava al front a lluitar. Després de la seva participació a la Batalla del Segre a Lleida i poc abans d’acabar la Guerra, com a conseqüència del seu passat polític (havia participat en mítings i conferències comunistes), s’exilià a França durant un any. Al tornar va caure presoner i va ser destinat als camps de treball de les Brigades Internacionals a Belchite i Palència, fins que va ser alliberat el 1941.

Durant els anys 40, junt amb dues persones més (el Botines i el Riasol), formaven el grupuscle resistent del Partit Comunista a Balaguer i tenien contacte amb els del Partit a Lleida.

Al 1942, el grupuscle de Balaguer és detingut al trobant-los-hi propaganda comunista i documents clandestins. Els varen portar a la comandància de la Guàrdia Civil on foren interrogats i apallissats abans de traslladar-los a la presó de Lleida, no quedaren en llibertat fins el 1944. Aquest fet coincidí amb la detenció de tota la Junta Directiva del PSUC a Lleida. En acabar la Segona Guerra Mundial, davant de la impassivitat dels aliats per traure a Franco del poder, el grupúscul es desintegrà. Cap a la dècada dels 60, la nova generació de comunistes de Balaguer van tornar a remuntar el Partit i en Marcel·lí s’hi va tornar a afiliar[4].

 

4.- Jaume Blanch (Agulló, 1953)

Pagès.

Es va iniciar en la lluita antifranquista quan amb uns companys del Servei Militar van començar a anar a l’Ateneu i es van integrar en la secció juvenil. Organitzaven reunions, conferències, algun concert, venien llibres il·legals, etc.

Més tard, va passar a formar part de les Joventuts Comunistes i començà a bellugar-se per l’òrbita del PSUC dins de la seva rama juvenil.

Anys després, com a pagès que era, també s’integra a la Unió de Pagesos que s’havia fundat recentment (1975). Ben aviat és elegit representant de la Noguera al Secretariat de les Terres de Lleida. Al 1976 en una assemblea de militants va ser escollit coordinador, juntament amb Josep Pàmies. En aquests inicis, juntament amb els seus companys, va fer una tasca activa anant pels pobles i fent reunions intentant conscienciar als pagesos per a que s’afiliessin al Sindicat encara il·legal[5].

 

5. - Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Simi Valley, California, 1988)

Escriptor, guionista i polític.

Vinculat políticament a Estat Català va fundar a Balaguer la revista Flama. Va ser secretari de Francesc Macià i el va acompanyar  een el viatge que va fer a Moscou el 1925 i fou processat per haver participat en els fets de Prats de Motlló (1926).

Després d’abandonar la lluita política s’exilià a Estats Units i treballà de traductor i guionista per la companyia cinematogràfica Paramount. Des d'allí, el 1928, va contribuir en la projecció de Catalunya al món preparant l'Assemblea constituent de l'independentisme català a l'Havana.

Quan es proclama la II República torna a Catalunya i és nomenat responsable del Comitè de Cinema de la Generalitat republicana, on intentà crear una indústria cinematogràfica catalana. Enfrontat a la CNT, el 1937 es veié obligat a tornar a emigrar. Després de la guerra  s'estableix definitivament als EUA i treballà per la XXth Century Fox. De la seva obra literària destaquen les versions de Poetes Russos de la Revolució (1937), la novel·la Sícoris (1981) i les memòries De Balaguer a Nova York passant per Prats de Motlló (1972). També traduí al català obres de Shakespeare, Keats i Wilde [6].

 

6.- Domènec Carrové i Viola (Balaguer, 1896 - id, 1969)

Polític, periodista i historiador.

Fundà i dirigí, a Balaguer, Pla i Muntanya (1925-32), important revista comarcal, i organitzà el museu del Centre Excursionista Balaguerí.

Regidor a l’ajuntament del 1931 fins al 1936 i, durant uns mesos, entre la recuperació de la normalitat i institucional després de les eleccions de febrer de 1936 i la transformació revolucionaria de l’estiu, va ser alcalde de Balaguer en representació d’ERC, comissari delegat de la Generalitat a Lleida i president del CADCI.

S'exilià el 1939. Al seu retorn en la dècada dels 50 es dedicà a la investigació històrica local on promogué l'edició de la Història de la ciutat de Balaguer (1965) de Pere Sanahüja, en la qual col·laborà[7].  

 

7. - Felip Castell  Papell (Barcelona, 1938)

Mecànic i activista polític.

De molt jove es traslladà amb la seva família a Bellmunt i, posteriorment, a Gerb. Fill d'un ferrer, comença a treballar de mecànic a la població veïna de Balaguer. Les seves inquietuds el porten a tenir els primers contactes amb carlins dissidents del règim i amb membres d'Acció Catòlica de Balaguer. A la vegada, comença a sentir la Pirenaica, la qual serà determinant en la seva trajectòria.

En els inicis de les seves inquietuds, Felip Castell coneix Joaquim Botines, comunista veterà de Balaguer, militant ja des d'abans de la guerra i que encara manté relacions amb el Partit a l’exili. Castell decideix viatjar a França i encetar, així, contactes directes amb el PSUC, cosa que li serà relativament fàcil ja que Botines li facilita una adreça de Tolosa. Arran d'aquest viatge, Castell ja s'integra formalment al partit i adopta el nom clandestí d’"Estrada". Segons Gregori López Raimundo, va ser la primera persona de les comarques de Lleida que s'integrà al PSUC, la seva existència, però, no fou donada a conèixer fins que ho decidí la direcció, a causa de les òbvies mesures de seguretat.

Al cap d'un temps, ja el 1962, rep l'ordre, des de la direcció, d'anar a la República Democràtica d'Alemanya per tal d'assistir a uns cursets de formació. Després d'aquest viatge, el Partit ja el dóna a conèixer a Ventura Margó i s'incorpora a l'organització del partit a Lleida.

En Felip també establí contacte amb la Pirenaica. Els informes de les reunions i els diferents missatges eren enviats a la redacció del diari comunista francès Humanité, el qual s'encarregava de fer-los arribar a l'emissora.

En els anys següents, Felip Castell serà, de fet, el principal impulsor del creixement del partit a les comarques de Lleida, sobretot a Balaguer i les poblacions del Pont de Suert i la Pobla de Segur, amb reunions de 30 i 40 persones.

Amb altres militants del partit comença també a assistir als locals de l'HOAC a Lleida amb la finalitat de discutir els problemes laborals més urgents. El grup cada cop era més nombrós i decidiren el 1967 fundar la seu a Lleida de CCOO. Poc després també participa en la fundació de la seu de Balaguer.

Fou una peça clau en la confecció i la distribució de premsa i propaganda clandestina del partit, per aquest motiu i per participar activament en manifestacions il·legals va ser detingut reiterats cops per la policia

El novembre de 1971 assistí a la constitució de l’Assemblea de Catalunya i participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida el febrer de 1972. Des de 1979 fins el 1983 va ser regidor de l’ajuntament de Balaguer per la llista del PSUC[8].  

 

8.- Gregori Gallego i Marín (Lleida, 1944 -  Balaguer, 2004)

Administratiu, dirigent sindical i polític.

A causa de la professió de Guardia Civil del seu pare es trasllada a Balaguer l’any 1963. Després d’exercir diverses activitats, l’any 1969 s’incorpora professionalment com a passant de notaria.

L’any 1966 inicià l’activitat clandestina en el terreny sindical el 1967 i passà a formar part del nucli fundador de CCOO a Lleida i a Balaguer. El 1968 ingressà al PSUC, on formà part del Comitè Local de Balaguer i Lleida. Posteriorment seria secretari polític del Comitè Local de Balaguer. A partir d’aquí serà detingut i empresonat en diverses ocasions al llarg de la seva militància.

Tingué una activa participació en les Comissions Pageses i les Comissions Cíviques auspiciades pel PSUC. En les eleccions al Sindicat Vertical de 1971 fou elegit president de la Unió de Tècnics i Treballadors del Sindicat Local Mixt de Balaguer.

El maig de 1972 va ser expedientat i substituït del càrrec a causa de l’organització d’actes de solidaritat amb els treballadors de Bazán (el Ferrol). Formà part de la delegació de Lleida assistint a la primera assemblea de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 i participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida el febrer de 1972. Va ser un dels 113 detinguts a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, l’octubre de 1973, acusat de formar la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.

Des de 1979 fins al 1983 fou alcalde de Balaguer per la llista del PSUC. Quan acabà la legislatura, a causa d’unes disputes internes, en deixà la militància i es tornà a presentar a les eleccions municipals com a independent, sent la llista més votada. Un pacte entre el PSC, AP i PSUC li impedir accedir novament a l’alcaldia.

L’estiu de 1983 ingressà a Convergència Democràtica de Catalunya. Des de 1990 fins al 1996 dirigí les delegacions dels departaments de Benestar Social i de Treball a Lleida. Posteriorment fou delegat d’Adigsa.

El 1996 publica Historial oral del moviment obrer a Lleida i a Balaguer (1960-1970), es tracta d’una sèrie d’entrevistes a companys seus de la lluita política i sindical[9].

 

9.-Teresa Pàmies Bertran  (Balaguer, 1919 - Granada, 2012)

Escriptora i periodista.

Filla del dirigent comunista Tomàs Pàmies Pla, ingressà al JSUC el 1937 on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de la Alianza Nacional de la Mujer Joven i en el portaveu “Juliol”. A Balaguer fou secretària general del Socorro Rojo, (associació antifeixista que reunia fons per enviar ajuda als militants del front, tenia la seva seu al carrer Major on actualment hi ha una pastisseria). Després de la guerra s’exilià (des del 1939 fina al 1971 quan tornà per rebre el premi Josep Pla de literatura) fixant la seva residència a Mèxic. Ingressà a la Universitat Femenina, on estudià periodisme (fins llavors havia estat sempre autodidacta). El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Radio Praga, on fou redactora de les emissions en espanyol i català. Casada amb Gregorio López Raimundo, és mare de l'escriptor Sergi Pàmies. El matrimoni passà de Praga a Paris, si bé ell, com a secretari general del PSUC, havia de combinar la vida familiar (com a 'senyor Pàmies') amb els sovintejats i clandestins viatges a Barcelona. Participà activament en els fets de maig de 1968. El 1971 s’instal·là definitivament a Barcelona, on arrenca la seva carrera literària. Actualment col·labora amb el diari Avui, el Temps i Catalunya Ràdio. La seva obra ha estat marcada pel compromís polític i s’ha centrat sobretot en el temps de la República, la Guerra Civil i les seves conseqüències, sent un testimoni viu.

Tot i viure a Barcelona, té familiars a Balaguer amb els quals conserva el contacte[10].

 

10.-Tomàs Pàmies Pla (Balaguer, 1889 – Praga, 1966)

Transportista, dirigent polític i sindical.

Pare de Teresa Pàmies. Va militar al Partit Comunista Català i després al BOC alhora que a la CNT. Va participar en el moviment de suport al pronunciament de Jaca de 1930 que es va organitzar a Lleida. Va ser candidat a les llistes del BOC a les eleccions municipals de 1931 i al Parlament de Catalunya en 1932 per la circumscripció de Lleida. Es va fer expulsar del BOC i més endavant va ingressar a l’UGT, encara que mantenia contactes amb el Partit Comunista de Catalunya. Al juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Balaguer, primer en representació d’UGT i després també del PSUC. Més tard va ser nomenat administrador del sanatori mental que la Generalitat va organitzar al convent de Bellpuig de les Avellanes.

Amb la derrota de la República en la Guerra Civil marxà a l’exili, una bona part del qual el passà a Praga on va morir. Va deixar escrites unes memòries que va publicar la seva filla (Testament a Fraga)[11]  .

 

11.- Joan Rodés Cerqueira (Balaguer, 1942)

Planxista i dirigent sindical.

Des de molt jove ja tenia inquietuds polítiques i escoltava Ràdio Pirenaica o anava als bars on es feien tertúlies sobre política. Més tard, al 1967 ingressa al PSUC sent conegut el món clandestí per “Carlos”.

L’any 1968, juntament amb altres 80 joves espanyols, varen desafiar la prohibició d’anar a un país de l’òrbita soviètica i fa un viatge a Sofia (Bulgària) per assistir al Festival Mundial de les Joventuts Comunistes que se celebrava cada any en un lloc diferent. Quan torna el detenen al seu lloc de treball i el porten a Comissaria de Lleida Allí hi restà les 72 hores reglamentàries i després el tornaren a traslladar a la presó de Sant Francesc de Balaguer perquè els papers del Jutjat estaven allí. A la presó hi va estar durant un mes mentre el Jutjat tramitava els papers i els enviava al Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Un cop els papers van arribar al TOP, va haver d’anar a Madrid al seu judici on gràcies a la destresa de l’advocat Samuel Clua, falangista de Balaguer que el va defensar, va fer que absolguessin. Aquell mateix any, els membres del PSUC de Balaguer creen la delegació de Comissions Obreres a la ciutat, sent Joan Rodés nomenat president. Per poder-se moure, i combatre l’enemic des de dins, el Joan i el Gregori Gallego provaren l’estratègia de presentar-se a les eleccions de 1971 per participar en el Sindicat Vertical i surten escollits vicepresident i president respectivament de la Unión de Trabajadores y Técnicos del Sindicato Local Mixto de Balaguer. Des del seu càrrec al sindicat vertical, el 1972 van organitzar una missa al Sagrat Cor en solidaritat amb els treballadors de l’empresa naval Bazán d’El Ferrol. Quan es va acabar la missa van fer una col·lecta per enviar-la a les famílies dels treballadors, per la qual cosa foren expulsats. Aquell mateix any, en Joan també participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida.

A banda de ser responsable de CCOO a Balaguer també era membre del consell de la CONC a Catalunya i secretari d’organització de CCOO al les comarques de Ponent[12].

Posteriorment, arribada la democràcia es presenta a les eleccions municipals del 1979 pel PSUC i la seva llista, encapçalada per Gregori Gallego, guanya les eleccions. El Joan entra a l’Ajuntament com a regidor fins el 1983[13]. Es pot contactar amb ell al telf. 660563559. 

 

12.- Joan Sauret Garcia (Balaguer, 1899, id., 1985)

Impressor, escriptor, periodista i polític.

El 1914 amb els seus pares emigrà a Buenos Aires, on va col·laborar en la revista Ressorgiment, òrgan de la immigració catalana. El 1921 tornà a Balaguer, on va intervenir en diverses activitats polítiques i periodístiques, alhora que hi instal·lava una impremta. Milità a la Joventut Nacionalista de Balaguer, de la qual fou secretari el 1922. Col·laborà i imprimí La Branca, revista literària mensual dirigida pel seu amic Joan Pinós, i va ser impulsor i codirector de la revista Pla i muntanya, periòdic quinzenal d'informació de Balaguer fundat el 1925, d'ideari catalanista i republicà. Va fer també crítica teatral i el 1927 escriví, amb Pinós, el drama Diners.

El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya i l’any següent passà a formar part del Comitè Executiu del partit, càrrec que mantingué fins a la reestructuració del Comitè d'abril de 1935, a causa de tenir una part de la direcció empresonada arran dels Fets d'Octubre de 1934.

Candidat a les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, sortí elegit diputat per Lleida i obtingué uns magnífics resultats a Balaguer. Des del seu lloc de diputat, formà part de la Comissió de Finances i de la Comissió de Revisió de Comptes del Parlament. Durant aquests anys també va ser cronista polític a La Humanitat, on portà la secció "Antena" i col·laborà assíduament en diverses publicacions, com La Campana de Gràcia.

El 1936, ja en plena Guerra Civil, va ser representant del Departament de Finances al Comitè d'Apropiacions i secretari general de la Conselleria de Sanitat el 1938. Aquest mateix any es reincorporà a la direcció d'Esquerra.

El 1939 s'exilià a França, on va tenir un paper important en la reaparició de La Humanitat. En el Congrés d'Esquerra a Tolosa el 1945, i que va significar la reconstrucció del partit després de la Guerra, va quedar confirmat com un dels principals dirigents i es convertí en estret col·laborador del secretari general, Josep Tarradellas. La seva relació amb aquest es veié alterada a partir de l'elecció de Tarradellas com a president de la Generalitat, el 1954, ja que Sauret considerava que aquest càrrec no podia ser simultani amb el de secretari general d’ERC. En aquells moments va impulsar i dirigir una nova publicació, Tribuna(1955-1968), com a òrgan del Comitè Executiu.

El març de 1957 la direcció del partit decidí nomenar-lo secretari general, en substitució de Tarradellas.

Militant europeista, va ser un dels fundadors de la Unió de Federalistes Catalans i, a partir d'aquí, del Consell Català del Moviment Europeu, constituït a París el 1949, en què fou membre de la primera direcció. Va tenir també durant els anys d'exili una certa activitat com a escriptor i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Llengua Catalana com: Bellviure: un poble al peu del campanar i a la vora del riu, en què descrivia el Balaguer de la seva joventut.

Amb la fi de la dictadura franquista, al no decidir-se a tornar a Catalunya, cedí la secretaria general del partit, sent substituït el 1976 per Heribert Barrera. El 1977 publicà el seu llibre L'exili polític català, en què analitzava les vicissituds d'aquest important contingent humà entre el 1939 i el 1975, sovint amb ell mateix com a protagonista. Retornà a Balaguer poc abans de la seva defunció, el 1985[14].

 

13.- Francesc Ticó Gatnau (  ?  , 1915 - Balaguer, 2009)

 Funcionari municipal (encarregat del cementiri)

Afiliat a les Joventuts d’Esquerra, el 1936 juntament amb uns companys fundà Estat Català a Balaguer. El seu grup sempre tingué males relacions amb el POUM. Amb 21 anys és cridat a la primera lleva cridada pel govern de la República. Lluità al front d’Aragó com a oficial del cos de transmissions. Després de la retirada de Belchite el 2 d’abril de 1938 torna a Catalunya concretament als Pirineus on és ferit i traslladat a un hospital francès. Estigué en un camp de concentració durant tres anys fins a l’entrada dels alemanys a París, els quals el fan triar “o Alemanya o Espanya”. Després d’estar dos mesos en un camp de concentració a Reus i 8 dies a la Model de Barcelona, ingressa al centre de reclutament de Madrid durant 3 anys en un batalló disciplinari d’Algesires i Còrdova per tornar a Balaguer a mitjans de 1946.

Des de les primeres eleccions municipals del 1979 fins al 2007 sempre va estar present en la llista d’Esquerra Republicana, no volent, però, estar en posicions capdavanteres.

 

14.- Jordi Vidal Amorós (Montgai, 1930 – Balaguer, 2009)

Llicenciat en Física i gerent de l’agència distribuïdora de Repsol-Butà a Balaguer. Durant els seus estudis a la Universitat de Barcelona es va ajuntar amb gent nacionalista de la mà de Josep Espar Ticó, amb arrels balaguerines. Amb els companys universitaris va participar activament en tots els actes d’oposició al règim que es van celebrar a Barcelona, com el boicot als tramvies, els Fets del Paranimf de la Universitat, els Fets del Palau de la Música Catalana o les rutes universitàries a Montserrat on hi penjaren una gran senyera.

A Balaguer, juntament amb Josep M. Monill, organitzava trobades clandestines a diferents llocs de la contrada. Un cop al lloc feien classes d'història de Catalunya i de català i acabàven cantant Els Segadors. Organitzàvem conferències on participaren Jordi Pujol, Josep Espar, Josep Vallverdú, Joan Fuster i Vicens Vives. Aquest darrer va venir a l’església dels franciscans de Balaguer a donar una conferència, autoritzada pel pare Solsona. Descoberts per la Guardia Civil de Lleida, van fitxar-los com a "hombres separatistas muy peligrosos", igual que el franciscà que havia autoritzat la reunió.

Durant cinc anys va organitzar cada any l'anada al Pi de les Tres Branques amb autocar ple de jovent amb senyeres i estelades.

En els anys 60 amb els seus companys catalanistes de Balaguer es varen fer socis de l’Ateneu per tal de que aquest agafés un caire catalanista.

Sempre va lluitar des de la base i no tingué mai cap càrrec polític remunerat, arribant a ser president del Comitè Executiu Local de Balaguer durant uns quants anys.

Des de la seva vessant d’activista cultural, ha estat col·laborador del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), L'Infantil, Serra d'Or, Cavall Fort, Barri-10, La Bultra, Amics de la Sardana, Orfeó Balaguerí, Coneixem Catalunya, Diari Segre, Amics de l'Alguer, Amics de Gaspar de Portolà, Acció Cultural Jaume d'Urgell, Penya Barcelonista de Balaguer i Comarca, Club de Tenis Balaguer i Societat Gastronòmica i Cultural del Comtat d'Urgell[15]

Es pot contactar amb la seva vídua Carme Giné que resideix al Passatge Gaspar de Portolà núm. 2.

 


[1]Fundació Pere Ardiaca:  fpereardiaca.org.

[2]Conxita MIR; Antonieta JARNÉ; Joan SAGUÉS, Enric VICEDO, Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, Alfazeta, Lleida, 2010, p. 42-43.

[3]http://www.convergencia.cat/expo/assemblea/menu.html

[4]Noemí TRULLOLS HOSPITAL, L’oposició al franquisme a Balaguer. Marcel·lí Bergé, ed. Pagès, Lleida, 2007, p. 25.

[5]N. TRULLOLS, L’oposició ..., Jaume Blanch, p. 27.

[6]Francesc GUILLAUMET I PIJUAN, Els carrers de Balaguer. Un viatge per l'espai i el temps, Ajuntament de Balaguer, Balaguer, 1999, p. 78. 

[7]C. MIR; i altres, Diccionari..., pp. 98-99 .. 

[8]C. MIR; i altres, Diccionari..., p.101.                

[9]Gregori GALLEGO MARÍN, Els anònims de la transició. Historial oral del moviment obrer a Lleida i a Balaguer (1960-1970), Pagès editors, 1996, Lleida, 322.

[10]C. MIR; i altres, Diccionari..., p. 286.

[11]C. MIR; i altres, Diccionari..., p. 286. 

[12]C. MIR; i altres, Diccionari..., pp.338-339.

[13]G. GALLEGO, Els anònims..., pp. 229-255. 

[14]http://www.memoriaesquerra.cat 

[15]http://www.convergencia.cat/expo/assemblea/menu.html

Informació i text: Josep Antoni Oliva

Canvis de nom de carrers i places de Balaguer

 

ABANS REPÚBLICA

REPÚBLICA

FRANQUISME

TRANSICIÓ I DEMOCRÀCIA

1.    Pas del Portalet

Passatge de la Generalitat

Passatge de Gaspar de Portolà

Passatge de Gaspar de Portolà

2.     C/ Portalet

Avda. de la República / Carrer del Comte d’Urgell

Passeig del pare Profitós

Carrer del Portalet

3.      C/ d’Avall

C/ Pi i Maragall

C/ d’Avall

C/ d’Avall

4.  C/ de la Banqueta /

   Avda. General Vives

C/ de la Banqueta

C/ de la Banqueta

C/ de la Banqueta

5.   Pça. del Pou / 

    Pça. d’Ignasi Girona

 Pça. del Pou 

Pça. del Pou

Pça. del Pou

6.   -----------------

---------------------

-----------------------

Avgda. de Francesc Macià

7.  C/ de la Reguereta / C/ de la   Duquessa Victòria

C/de la Reguereta

C/ de la Reguereta

C/ de la Reguereta

8.   -----------------

----------------------

Pça. De Pius XII

Pça. de la Sardana

9.   -----------------

----------------------

Pça. General Lallave

Pça. de Pau Casals

10.  ----------------

----------------------

------------------------

C/ dels Països Catalans

11.  ----------------

----------------------

----------------------

C/ de Salvador Seguí

12.  ----------------

----------------------

----------------------

C/ de Gregori Marañón

13.  ----------------

----------------------

   Barri del Cap de Pont

----------------------

14.    Camí de l’estació

Camí de l’estació

Paseo de la Victoria/

Avda. del Genralisimo

    Passeig de l’Estació

15.  -----------------

-------------------

Passatge del General Moscardó

  -----------------------

16.  -----------------

-----------------

-----------------

   C/ de Francesc Layret

17.  -----------------

-----------------

-----------------

  ..C/ de Domènec Carrové

18.  -----------------

-----------------

-----------------

    C/ de Rovira i Virgili

19.  -----------------

-----------------

-----------------

    C/ de Victoria Kent

20.  -----------------

-----------------

-----------------

 C/ de Frederica Montseny

21.  ----------------- 

 ----------------- 

----------------- 

    C/ de Jaume Carner

22.  ----------------- 

 ----------------- 

 ----------------- 

  Pça. de Jaume Carner-Ribalta

23.  -----------------   -----------------   -----------------      Pça. Lluís Companys

 

 

1.-Aquest passatge és el resultat de l’obertura de la plaça Mercadal a la carretera de Tamarit, que passava pel carrer Barrinou, el 1920. Antigament sota la casa que s’enderrocà hi havia un petit pas per entrar a la plaça que hom anomenava “el portalet”[1].

L’any 1931, tot just proclamada la II República, aquest carrer passà a anomenar-se Passatge de la Generalitat de Catalunya. El 1940 l’ajuntament franquista li tornà a canviar el nom pel definitiu Passatge de Gaspar de Portolá, ja que la casa que s’enderrocà havia pertangut fins a finals del s.XIX a la família Portolà . Actualment encara conserva el nom.

 

2.-Abans de la II República el camí que abordava, vora del riu, des del Portalet fins a l’escorxador era conegut com el “camí del portalet”. L’any 1931, amb la República instaurada, s’acabà el tercer mur de contenció del riu que protegia aquest camí, tot urbanitzant-lo. Al nou carrer l’ajuntament l’anomenà Avinguda de la República. No va durar gaire aquesta denominació ja que el 1933, en el 500è aniversari de la mort del darrer comte d’Urgell Jaume el Dissortat, l’ajuntament va decidir donar-li el nom de Carrer del Comte d’Urgell. Aquesta decisió va motivar les protestes de la minoria radical per la inconveniència de dedicar un carrer a la noblesa.

Passada la guerra, l’ajuntament franquista decidí eliminar aquest símbol català i passà a batejar el carrer com a Paseo del Padre Profitós, eminent pedagog escolapi nascut a Balaguer. Malgrat tot, el nom de “Carrer del Portalet” seguí sent el preferit per la població balaguerina, i així seguí anomenant-lo. El primer ajuntament de la democràcia acceptà canviar-li el nom per Carrer del Portalet[2], reemplaçant el nom de Pare Profitós a un altre carrer del barri del Secà.

 

3.- Aquest carrer històric, tocant a la placa Mercadal, va ser canviat de nom per l’ajuntament republicà el 1931, passant a anomenar-se Carrer de Pi i Margall. L’ajuntament franquista li restituí el seu nom original i així s’ha conservat fins avui en dia[3].

 

 

[1. 2. 3.] En la sessió ordinària municipal de l’11 d’Agost de 1931 /(ACN, Reg. 81), s’acorda el canvi de nom d’aquests carrers, alhora que també s’estableix la retolació de tots els carrers en llengua catalana. El canvi de noms també es reflexa en el nº 162 de la revista Pla i Muntanya del 17 d’Agost de 1931 on es fa ressò de l’esmentada sessió municipal, fent incís en el debat enfront la proposició presentada per la minoria catalanista-republicana de canviar el nom del C/ d’Avall pel de C/ Pi i Maragall i el de la Plaça Mercadal pel de la Plaça de la República (no s’accepta per considerar el nom de Mercadal com a “tradicional y típico”).

 

 

4.-Amb l’adveniment de la II República es restableix el nom popular de C/ de la Banqueta tot suprimint el de General Vives (general del cos d’enginyers de l’exèrcit, enginyer en cap de les obres dels murs de la Banqueta i del Portalet).

 

5.-El nom d’aquesta plaça (del Pou) fou canviat el 1924 per passar a anomenar-se Ignasi Girona, en honor de l’industrial, banquer i polític de la Lliga Regionalista posseïdor de grans propietats (Muller, Castell del Remei) prop de Balaguer. En un ple de 1931, un cop establerta la República, la minoria radical proposà canviar el nom de la plaça i fou aprovat donar-li el nom primitiu de Plaça del Pou[4].

 

6.- El 1931 es vulgué donar el nom de Francesc Macià al carrer del Pont, però la proposta no tirà endavant. Duant la democràcia se li donà aquest nom al nou carrer, resultat d'obrir la zona de la Miranda, que seria la continuació del carrer del Portalet.

 

[4. 5. 6.]  En la sessió ordinària municipal de l’21 d’Abril de 1931 /(ACN, Reg. 81), es proposa donar noms als carrers nous (s’està construint l’Eixample) de personatges que contribuïren a l’adveniment de la República així com canviar el nom d’alguns. Es debat: canviar el nom d’Avinguda del General Vives pel d’Avinguda de Galán y Hernández (afusellat el 1930 a la sublevació de Jaca); Pça. del Pou per Pça. de la República; Carrer del Pont per Avgda. Francesc Macià. GrupEscolar Primo de Rivera per Escoles del Poble.

 

7.-El 1926 es canvia el nom popular de C/ de la Reguereta pel de Duquesa Victòria (esposa d’Alfons XIII). Amb l’adveniment de la República es restableix el nom de la Reguereta[5].

 

8.- A mig recorregut del que ara és el Passeig de l’Estació es va incloure el 1955 una plaça anomenada Pio XII. El motiu d’aquesta denominació es degué al reconeixement que va tenir l’ajuntament de Balaguer al papa Pius XII per la coronació de la Verge del Miracle copatrona de la ciutat[6].

El 1983 el primer ajuntament democràtic, presidit pel PSUC, acordà la substitució del nom per el de Plaça de la Sardana, aprofitant que aquell any Balaguer va ser nomenada Ciutat Pubilla de la Sardana[7].

 

9.-Aquesta plaça va lligada a la construcció del Puente de la Victoria. El general Joaquín Lallave, que pertanyia al Cuerpo de Ingenieros del Servicio de Puentes y Caminos,s’interessà i fou l’encarregat de gestionar la sol·licitud municipal per construir el nou pont que s’inaugurà l’any 1940[8]. L’ajuntament franquista li dedicà una plaça que es troba al cap d’aquest pont anomenant-la Plaza del General Lallave[9] [10] [11].

El primer ajuntament democràcitc li canvià el nom per Plaça Pau Casals.

 

10.- Carrer de nova creació en època democràtica .................. .

 

11.- Carrer de nova creació en època democràtica. Salvador Seguí, conegut com el Noi del Sucre, va destacar per ser partidari de la politització de la lluita obrera sindical i el seu sentiment catalanista. Va morir assassinat a Barcelona.

 

12.-  El Gregori Marañón fou un metge que participà durant la República en les trobades  d’intel·lectuals espanyols i catalans.

 

13.- En 1939, s’acorda designar la zona del “davant Balaguer” (entre C/ Urgell i el C/ de l’Estació) com a Barri del Cap de Pont[12],tot ubicant-hi una placa commemorativa (“Barrio de la Cabeza de Puente”) que fou colocada el dia de l’aniversari de l’establiment dels nacionals al Cap de Pont de Balaguer[13]. Posteriorment, al urbanitzar-se tota aquesta zona a partir dels anys 60, va deixar d’anomenar-se així agafant el nom popular de "davant Balaguer".

 

14.- El 1941 l’ajuntament franquista arranjà el camí que anava des de l’estació del ferrocarril fins al recentment construït Puente de la Victoria, que travessava el riu Segre per enllaçar amb la plaça Mercadal. Al carrer resultant se l’anomenà Paseo de la Victoria[14]. Més tard, el 1966, s’urbanitzà el passeig i se li canvià el nom per Avenida del Caudillo[15]. El primer ajuntament democràtic li canvià el nom per l’actual Passeig de l’Estació[16].

 

15.- El carrer, avui desaparegut, era una travessera que anava del carrer Fleming al carrer Sant Crist. Es va traçar el 1954 al mateix temps que la construcció de les vivendes del Grup Sant Crist, conegudes popularment com “els pisets”, a través de l’Obra Sindical del Hogar. Per honorar al cap de les tropes franquistes del Cuerpo de Ejército de Aragón que entraren a Balaguer el 1938, al carreró que hi havia entre les vivendes se li dona el nom de Passatge del General Moscardó i va conservar el seu nom fins l’any 1996 en que els edificis van tenir que ser enderrocats a causa de l’aluminosi[17]. Amb la construcció d’uns nous edificis el carrer es va anular i va quedar com a pati interior.

 

16.-  Carrer de nova creació en època democràtica .  ... . Francesc Layret i Foix era un polític i advocat laboralista. Va participar a Solidaritat Catalana i, junt amb alguns dissidents de la Lliga Regionalista, fundà el Centre Nacionalista Republicà. El 1917 va ser un dels impulsors del Partit Republicà Català. L'òrgan d'expressió del partit era el diari La Lucha, fundat per Layret el 1916. El diari es caracteritzava per les seves campanyes en favor del republicanisme i el nacionalisme. Va morir assassinat a Barcelona.

 

17.- Carrer de nova creació en època democràtica .  ... .  (veure cens de persones considerades referents de la tradició democràtica i de la lluita) ..hhhhhhhhh..

 

18.- Carrer de nova creació en època democràtica .  ... .  Antoni Rovira i Virgili fou un periodista i polític militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i President del Parlament de Catalunya a l'exili.

 

19.- Carrer de nova creació en època democràtica .  ... .  Victoria Kent Siano fou la primera advocada en exercir a Espanya, i la primera dona al món que va intervenir davant d'un Tribunal Suprem de Guerra i Marina. Va ser diputada del congrés espanyol, en una època en què això era del tot inusual per una dona. Durant la dictadura franquista, es va haver d'exiliar, primer a Mèxic, i després als Estats Units, on va morir.

 

20.- Carrer de nova creació en època democràtica  . .. Frederica Montseny i Mañé va ser una líder política i anarquista espanyola. Va ser ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra de l'Europa Occidental.

  

21.- Carrer de nova creació en època democràtica. Jaume Carner i Romeu va ser jurisconsult  i polític. Diputat per Solidaritat Catalana i va dirigir el diari “El Poble Català”. L’any 1931 va ocupar el càrrec de ministre d’Hisenda del primer govern de la II República.   .  Jas    Jaume Carner i Romeu. Polític i jurisconsult. Va ser diputat per Solidaritat Catalana i va dirigir el diari “El Poble Català”. L’any 1931 va ocupar el càrrec de ministre d’Hisenda del primer govern de la II República. .  Jas    Jaume Carner i Romeu. Polític i jurisconsult. Va ser diputat per Solidaritat Catalana i va dirigir el diari “El Poble Català”. L’any 1931 va ocupar el càrrec de ministre d’Hisenda del primer govern de la II República.     

   

 . 22.- Plaça de nova creació en època democràtica .  ...   .            (veure cens de persones considerades referents de la tradició democràtica i de la lluita)  ........

 

23.- Plaça de nova creació en època democràtica .  ... .          (veure cens de persones considerades referents de la tradició democràtica i de laLluís Companys i Jover  va ser un advocat i polític d'ideologia catalanista i republicana. Primer President del Parlament de Catalunya, Ministre de la Marina al govern espanyol  i President de la Generalitat de Catalunya  durant la Segona República Espanyola i President d'ERC.   .

.  .... 

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Fra Pere SANAHUJA, Història de la ciutat de Balaguer, Ajuntament de Balaguer, 2a edició 1984, pàg. 434).

[2]Francesc GUILLAUMET I PIJUAN, Els carrers de Balaguer. Un viatge per l’espai i pel temps, Ajuntamentde Balaguer, 1999, pàgs. 37-38.

[3]F. GUILLAUMET, Els carrers de Balaguer..., pàg. 41.

[4]Del Municipi, a Pla i Muntanya, Balaguer, any VII, 17-8-1931, nº 162, p. 9.

[5]Pla i Muntanya, núm. 156, 26 de maig del 1931.

[6]Revista ACCIÓN, nº 253, Balaguer, 7-05-1955.

[7]F.GUILLAUMET, Els carrers de Balaguer..., pàg. 95.

[8]Luís RÚBIES FIGUEROL, “La Cabeza de Puente de Balaguer”, ed. Dilagro, Lleida, 1985, pàgs. 126-127.

[9]F. GUILLAUMET, Els carrers de Balaguer..., pàgs. 95-96.

[10]LLIBRE VERD, “El  puente del Portalet”, Arxiu Comarcal de la Noguera (ACN), pàgs. 298-299.

[11]FONS MUNICIPAL, Obres d’urbanització Avenida del Caudillo, 1966, ACN.

[12]Sessió ordinària municipal del 10 de Març de 1939 /(ACN, Reg. 95/ Top. 23).

[13]sessió ordinària municipal del 10 d’abril de 1939 (ACN, Reg. 96/ Top.24).

[14]FONS MUNICIPAL, Secció d’Obres i Urbanisme (1939-1945), ACN.

[15]FONS MUNICIPAL, Obres d’urbanització Avenida del Caudillo, 1966, ACN.

[16]F.GUILLAUMET, Els carrers de Balaguer..., pàgs. 94-95.

[17]Joan ARJONA, i altres, Balaguer Educa, Departament d’Educació Generalitat de Catalunya; Servei Educatiu de la Noguera; Centre de Recursos Pedagògics de la Noguera, Balaguer, 2008, pàg. 109.

Pintades i grafits franquistes a Balaguer

Grafi situat en una de les col·lumnes de la plaça Mercadal de Balaguer.

Es tracta d'una pintura en la qual es llegeix el nom " Franco" en lletres majúscules i a sota, representada la cara del dictador, encara que molt desdibuixada.

Aquest es va realitzar entre 1940 i 1950.

 

 

 

 

Imatge i informació: Aida Garrós

 

Pintada del jou i les fletxes de Falange i retrat de Franco a un edifici del municipi. Aquest, actualment, està essent rehabilitat per allotjar equipaments municipals.

 

 

 

 

 

 

 

Imatge i informació: Aida Garrós