La democràcia republicana

monument homenatge a les víctimes del Liceu Escolar de Lleida

Davant d'on es trobava l'edifici del liceu escolar, bombardejat durant la guerra per l'exèrcit franquista, el 10 de setembre de 2006 l'IME hi va ficar un monument en record d'aquelles víctimes, on anualment es realitza un homenatge a aquelles víctimes. l'any 2010 es va complementar el monument amb un panell informatiu.

Imatges; Conxita Mir

El Sueño Igualitario [ notícia publicada al diari La Vanguardia el 75é aniversari del bombardeig]

Lleida, 75 años después del bombardeo del Liceu Escolar

La masacre de la Aviazione Legionaria Italiana causó la muerte de medio centenar de alumnos y varios profesores en 1937

LA VANGUARDIA

Decidió la meteorología. El 2 de noviembre de 1937, las nubes que cubrían la localidad tarraconense de Flix decidieron el futuro de medio centenar de alumnos y varios profesores del Liceu Escolar de Lleida. En principio, las fuerzas aéreas sublevadas tenían como objetivo la localidad tarraconense, sin embargo, las nubes que la cubrieron hicieron que Lleida fuera el objetivo de los bombardeos. Todavía no se sabe si fue por casualidad o el Plan B fue premeditado. Durante el bombardeo que sufrió la ciudad ese día, parte del Liceu Escolar quedó destruido provocando la muerte de cincuenta niños y algunos profesores. En el mismo ataque, el Mercat de Sant Lluís también sufrió las consecuencias y perdieron la vida muchas mujeres y niños que esperaban su apertura.

Hasta hace pocos años, se creyó con total seguridad que la Legión Cóndor fue la causante de una de las crueldades más macabras a las que se ha visto sometida la capital del Segrià. Sin embargo, un estudio realizado por los periodistas Jordi Guardiola y José Carlos Miranda han dejado al descubierto que el terror fascista no llegaba de Alemania, sino de la Aviazione Legionaria Italiana.

Josep Piró, uno de los supervivientes del bombardeo en plena Guerra Civil en Lleida, que por aquel entonces contaba con doce años relata: “Sobre las 15.30 horas de la tarde empezaron los bombardeos. Fueron minutos y horas de sufrimiento bajo los escombros de lo que había sido nuestro querido colegio. Conseguimos salir sanos y salvos lleno de polvo y tierra. Fue el primer bombardeo de los fascistas contra población civil desarmada. El primero de muchos otros que han pasado a la posteridad. Esperemos que no se repita”.

Después de 75 años, Lleida sigue rememorando la historia con el objetivo de hacer un ejercicio de recuerdo para no caer en los errores del pasado. Nunca se podrá esclarecer si el bombardeo fue una casualidad o no, lo que sí quedará para la historia es que el Liceu Escolar de Lleida, fundado en 1906 por Frederic Godàs y Victorina Vila, supuso una muestra de modernidad entorno a un país y una ciudad obsoletas. Sus principios estaban basados en la igualdad, la libertad, la ayuda mútua y el saber compartir, aspectos que en la actualidad ya se marcan en las directrices de las escuelas.

El 26 de abril de 1937 en Gernika fue inmortalizado por Picasso, por lo que su proyección universal ha sido mucho mayor a la tragedia de Lleida. No obstante, desde la Paeria se intenta inmortalizar el momento con una escultura en lo que fue la sede del Liceu, inaugurada en 2006 y que lleva por nombre Memòria, Dignitat i Vida.

En total, la población leridana sufió alrededor de 250 bajas civiles en lo que fue la peor masacre moderna de la historia de la ciudad. “Los valores de la libertad, la democracia, la familia y la educación son los que representó el Liceu Escolar”, relata Àngel Ros, alcalde de Lleida. “Esperemos que no vuelvan a suceder tragedias de este tipo y que la educación siga creciendo en democracia”.

Vida quotidiana; records i memòria a Tarrés

A tall anecdòtic voldríem assenyalr la visita al poble de Francesc Macià.
El 26 d’abril de 1908 es rep una carta en què Macià avisa que els visitarà per fer-se càrrec de les necessitats del poble. El tres de maig següent, a dos quarts de sis de la tarda arriba el diputat. La seva visita s’havia anunciat amb pregó i tot el poble la va celebrar com una gran festa. Al foli 44 del llibre d’actes d’aquest any, trobem l’autògraf de Francesc Macià:
“Amichs meus os saludo de tot cor:
Sou un poble petit pero mol gran d’ànima; Sou fills de terra catalana. Ab tota l’ànima os agraheixo la vostra rebuda de la que sempre en recordaré. Ab los meus actes os hu demostraré.”

 

Per més informació: ARBÓS, Antoni; ARBÓS, Ramon Mª, Tarrés: “Viles i ciutats”, dins de Tarrés, Tessel·la nacional, 27, Lleida, Diputació de Lleida, 1999, p. 142

 

Informació: Ramon Maria Arbós

Entitats politiques i socials a l'Espluga Calba

Si bé a l'Espluga no hi hagué mai cap grup organitzat, si que hi hagué una sèrie de persones del poble que participaren en la lluita antifranquista en l'òrbita d'Unió de Pagesos, que comença les seves activitats entre el 1972 i 1973 i del Front Nacional de Catalunya, del qual hi havia grups organitzats a les Borges Blanques i Arbeca, en ambdós casos sempre al voltant de la parròquia.
A l'Espluga destaquen, al voltant d'UP en Joan Duch, el "Pep de la Siqueta" i el Josep Mª Rebordosa, a més d'un altre grupet de treballadors de la fàbrica textil John Fil format pel Joan Amorós, el Francisco del "Marrigues" i el mateix Joan Duch.
Així, inspirats en UP, organitzen els actes de la "Marxa per la llibertat" el 1976, i alguns es presenten com independents a les primeres eleccions al consistori municipal del 1980, sortint elegits dins una llista unitària que pretenia representar tots els sectors socials i econòmics del poble, deixant fora, és clar, els sectors franquistes i més dretans

 

Informació i text: Pau Palau

Entitats socials i polítiques a Vinaixa

 Sala " La Palla" . En ella es reunia gent d'ERC i també s'hi realitzaven balls i reunions sindicals.

Informació i text: Aida Garrós

Vida quotidiana i records a Vinaixa

Existeix un edifici de dos pisos, amb planta baixa i coronat amb una torreta anomenat Cal Blanco. Malauradament, només presenta un bon estat de conservació la seva façana principal – la qual és deutora, evidentment, d'una intervenció recent –, ja que tota la seva estructura interior està molt degrada. Curiosament, conté un element ornamental que fa d’aquesta casa una de les més representatives de la vila: a cadascuna de les cares de la teulada de la torreta s’hi mostra una senyera, feta prenent com a base els mateixos maons de la torreta i rajoles groguenques.

 

Vista de la façana principal de Cal Blanco de Vinaixa, on hi destaca la presència de la bandera catalana

 

  VistaVista de la façana posterior de Cal Blanco que evidencia la necessitat de continuar-hi intervenint patrimonialment per tal de no perdre-la

 

Imatges i informació: Aida Garrós

Text: Aida Garrós i Cristina Mongay

Entitats socials i polítiques a Arbeca

 La dreta tradinionalista i carlista constituir un local al 1973. El seu nom era centre independent.

Per la seva vanda els liberals republicans van comprar dues cases i les van unir per formar i donar lloc al seu casal: Unió Republicana. Avui és on es troba l'ajuntament del poble.

Als dos locals havia sala de cafè i de ball.

Els simpatitzants de la Liga Regionalista i de Cambó, al local republicà l'anomenaven la " sanfaina" per la diferencia d'opinions i d'ideologies que s'agrupaven en un mateix local.

Informació: Aida Garrós

Vida quotidiana; records i memòria a el Cogul

Abans de la guerra, al poble hi havia uns 7 o 8 o 9 compradors privats que compraven el fruit i el venien a cooperatives veïnes; també hi havia un molí de propietat municipal, però només s'utilitzava per fer "l'oli del gasto"
Després de la guerra, aquest molí s'arrendà durant 5 anys a diferents persones.
Passat aquest temps, un veí del poble, el "Vilà", qui havia estat un dels arrendataris del molí del poble, construí el seu molí, i al mateix temps el poble fundà la cooperativa

 

Informació: Pau Palau

Entitat política; Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana a Cervera

Situat a l’actual passeig de l’Estació (originàriament era el raval dels Caputxins), cal cercar els orígens d’aquest centre a l’any 1901, tot i que ja feia temps que funcionava, tenint la voluntat de coordinar al seu voltant gent progressista i republicana.

A banda de l’activitat política també s’hi desenvolupaven activitats lúdiques i culturals, com representacions corals i teatrals, celebracions de carnaval, trobades literàries i musicals per bé que l’edifici comprenia una sala d’actes, un teatre, la biblioteca, un cafè i fins i tot una escola. Això el feia rivalitzar amb el Casal Català, vinculat a posicions conservadores i actualment vigent a la Pça. Sta.Anna. Un dels exponents del Centre Obrer fou el periòdic República, la primera època del qual es situa entre 1903 i 1906, escrit en castellà i íntegrament polític i la segona època, que coincideix amb la Segona República, de 1931 a1933, redactat en català i més elaborat ja que comprenia informació de caràcter general.
La Guerra Civilen paralitzà la totalitat de l’activitat i l’edifici fou bombardejat a finals de 1938 i afectat de forma parcial. Incautat l’edifici després de la Guerra Civilper la seva vinculació a ERC (l’alcalde de Cervera durant la Segona República, Domènec Puigredon i el diputat al Parlament de Catalunya Jaume Magre n’eren membres), durant aquesta també desaparegué la totalitat de la seva documentació, tant per efectes de la guerra com per la voluntat de no comprometre-hi els seus socis.
A partir de l’any 1942 el règim franquista decidí instal•lar-hi en una nova construcció la Confederación NacionalSindicalista. Des de l’any 1984 l’entitat té el dret d’ús de l’immoble, fruit d’una gestió iniciada amb vuit anys d’anterioritat, però no n’ha pogut recuperar la propietat, fet que li impedeix iniciar el procés de recuperació del patrimoni de l’entitat. La idea de recuperar el Centre Obrer comptà amb la col•laboració de la nova junta directiva provisional que s’elegí, encapçalada per Salvador Casamitjana i que aconseguí que a partir de 1988 el Centre tornès a funcionar. Avui dia només es manté l’espai situat al davant de l’edifici actual però el Centre continua acollint una pluralitat d’activitats culturals i socials d’arrel popular, com concerts de música, esport, sessions de cinema i teatre, conferències, reunions.

Imatge, informació i text: Jordi Creus Expósito