Referents de la tradició democràtica:
1.- PERE ARDIACA MARTÍ
2.- RAMON AUBERNI I BORDES
3.- MARCEL·LÍ BERGÉ PALOU
4.- JAUME BLANCH
5.- DOMÈNECH CARROVER I VIOLA
6.- JOSEP CARNER-RIBALTA
7.- FELIP CASTELL PAPELL
8.- GREGORI GALLEGO I MARÍN
9.- TERESA PÀMIES BERTRAN
10.- TOMÀS PÀMIES PLA
11.- JOAN RODÉS CERQUEIRA
12.- JOAN SAURET GARCIA
13.- FRANCESC TICÓ I GATNAU
14.- JORDI VIDAL I AMORÓS
Resum de la seva trajectòria personal:
1.- Pere Ardiaca Martí (Balaguer, 1909 – Moscou, URSS, 1986)
Dirigent polític.
Fill de pagesos, estudià al seminari de la Seu d’Urgell però en sortí sense acabar els estudis. El 1929 emigrà a França per evitar fer el servei militar i ingressà al Partit Comunista Francès. Retornà el 1931 a Balaguer quan s’instal·là la República i s’afilia al BOC. El 1933 va abandonar aquesta formació i ingressà al Partit Comunista de Catalunya, creant la secció local de Balaguer. Un any més tard fou nomenat Secretari Polític del Partit fins que és apartat del càrrec després dels Fets d’Octubre d’aquell mateix any, moment en que es dedica íntegrament a col·laborar amb el Socorro Rojo Internacional.
El 1936 fou un dels fundadors del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Barcelona i formà part del seu Comitè Executiu, serà nomenat director del seu òrgan de premsa “Treball”[1].
Durant la Guerra Civil el nomenen responsable de Propaganda del Comissariat de l’Exèrcit de l’Est, esdevenint un ferm defensor de la línia espanyolista del Partit i un aferrissat crític del POUM.
Casat amb la també militant Avelina Pijoan Querol, el 1939 s’exilià a França i a Cuba.
El 1948 s’incorporà, a França, al Secretariat del PSUC, i el 1960 seria escollit membre del Comitè Central. Torna a Barcelona, on es responsabilitza una altra vegada de l’edició del clandestí “Treball”.Detingut per la policia espanyola el 1962 amb altres dirigents del PSUC, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a 23 anys de presóon hi serà fins el 1971.
Després de la mort de Franco, al desembre de 1975 se li encarrega que representi el PSUC al Consell de Forces Polítiques de Catalunya.Més tard, fou candidat per Lleida a les eleccions generals de 1977 i de 1979 sense sortir-ne elegit. En les primeres eleccions al Parlament de Catalunya (1980-1984) obtingué una acta de diputat també per Lleida.
El gener de 1981 és elegit president del PSUC. Defensor de la línia prosoviètica, contrària a l’eurocomunisme, fou destituït el juliol de 1981 i expulsat de nou del partit el desembre del mateix any. L’abril de 1982 és un dels fundadors del Partit dels Comunistes Catalans del qual seria elegit president.
Va morir a Moscou on havia anat a recuperar-se d’una greu malaltia[2].
2.- Ramon Auberni i Bordes (Balaguer, 1929)
Comerciant tèxtil.
De petit sofrí l’absència del seu pare, empresonat quan entraren les tropes del general Franco l’any 1938 a causa de la seva militància catalanista. En els anys 50, com integrant de la Cambra de Comerç de Balaguer, organitzà recitals de cançó, conferències, desfilades de vestits i altres, amb la particularitat que tot va ser fet en català per tal d’ajudar-ne la normalització.
Més ençà, juntament amb Josep M. Monill i Jordi Vidal, entra a l’Ateneu de Balaguer amb objectiu de configurar una junta de gent nova i catalanista.
Des del seu càrrec de Vocal de Conferències i Festivals era un dels encarregats de portar gent de la Nova Cançó, organitzar conferències i exposicions. Des d’aleshores l’Ateneu fou un referent de catalanisme a Balaguer i d’altres indrets del país.
Per altra banda fou un dels promotors de que a Balaguer es pogués obrir una sucursal de Banca Catalana. Més tard estigué entre els que promogueren activament la candidatura de Joaquim Arana i en Joan Besa a les eleccions de Procuradors del Terç Familiar.
Després d’uns desacords a l’Ateneu els catalanistes, entre ells l’Auberni, es retiren i opten per aixoplugar-se en l’Associació d’Amics de les Nacions Unides per tal de tenir una legalitat necessària puix que eren controlats contínuament pel sistema.
El 17 del novembre de 1974 acudí a l’Assemblea que es va fer a Montserrat on serien els inicis de Convergència Democràtica de Catalunya. Va ser un dels primers militants a les terres de Lleidai anava cada setmana a Barcelona en diferents reunions clandestines que es feien.
Amb els companys de militància de Balaguer, el dia 8 de gener de 1976 decideixen fer una reunió-sopar amb en Jordi Pujol oberta a tots els balaguerins amb inquietuds polítiques per tal d’atansar-los al partit. L’acte tingué ressò a la premsa del país. Però no només pensaven en Balaguer sinó que començaren a buscar militància a tota la província de Lleida, aleshores en Ramon ja era de la Comissió Permanent del partit i s’hi mantingué durant 3 anys[3].
3.- Marcel·lí Bergé Palou (San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 1920 - Balaguer, 2012)
Artista i fotògraf.
En Marcel·lí és fill d’uns sentiuencs emigrats a l’Argentina que tornaren al poble el 1925. Poc després s’instal·larien a Balaguer, on Marcel·lí encara resideix. De nen ja s’interessarà per la pintura que havia fer d’ell un del més reconeguts artistes balaguerins.
També de ben jove havia tingut ideals comunistes i quan començà la Guerra Civil, amb només 17 anys, deixà una nota a casa dient que anava al front a lluitar. Després de la seva participació a la Batalla del Segre a Lleida i poc abans d’acabar la Guerra, com a conseqüència del seu passat polític (havia participat en mítings i conferències comunistes), s’exilià a França durant un any. Al tornar va caure presoner i va ser destinat als camps de treball de les Brigades Internacionals a Belchite i Palència, fins que va ser alliberat el 1941.
Durant els anys 40, junt amb dues persones més (el Botines i el Riasol), formaven el grupuscle resistent del Partit Comunista a Balaguer i tenien contacte amb els del Partit a Lleida.
Al 1942, el grupuscle de Balaguer és detingut al trobant-los-hi propaganda comunista i documents clandestins. Els varen portar a la comandància de la Guàrdia Civil on foren interrogats i apallissats abans de traslladar-los a la presó de Lleida, no quedaren en llibertat fins el 1944. Aquest fet coincidí amb la detenció de tota la Junta Directiva del PSUC a Lleida. En acabar la Segona Guerra Mundial, davant de la impassivitat dels aliats per traure a Franco del poder, el grupúscul es desintegrà. Cap a la dècada dels 60, la nova generació de comunistes de Balaguer van tornar a remuntar el Partit i en Marcel·lí s’hi va tornar a afiliar[4].
4.- Jaume Blanch (Agulló, 1953)
Pagès.
Es va iniciar en la lluita antifranquista quan amb uns companys del Servei Militar van començar a anar a l’Ateneu i es van integrar en la secció juvenil. Organitzaven reunions, conferències, algun concert, venien llibres il·legals, etc.
Més tard, va passar a formar part de les Joventuts Comunistes i començà a bellugar-se per l’òrbita del PSUC dins de la seva rama juvenil.
Anys després, com a pagès que era, també s’integra a la Unió de Pagesos que s’havia fundat recentment (1975). Ben aviat és elegit representant de la Noguera al Secretariat de les Terres de Lleida. Al 1976 en una assemblea de militants va ser escollit coordinador, juntament amb Josep Pàmies. En aquests inicis, juntament amb els seus companys, va fer una tasca activa anant pels pobles i fent reunions intentant conscienciar als pagesos per a que s’afiliessin al Sindicat encara il·legal[5].
5. - Josep Carner-Ribalta (Balaguer, 1898 – Simi Valley, California, 1988)
Escriptor, guionista i polític.
Vinculat políticament a Estat Català va fundar a Balaguer la revista Flama. Va ser secretari de Francesc Macià i el va acompanyar een el viatge que va fer a Moscou el 1925 i fou processat per haver participat en els fets de Prats de Motlló (1926).
Després d’abandonar la lluita política s’exilià a Estats Units i treballà de traductor i guionista per la companyia cinematogràfica Paramount. Des d'allí, el 1928, va contribuir en la projecció de Catalunya al món preparant l'Assemblea constituent de l'independentisme català a l'Havana.
Quan es proclama la II República torna a Catalunya i és nomenat responsable del Comitè de Cinema de la Generalitat republicana, on intentà crear una indústria cinematogràfica catalana. Enfrontat a la CNT, el 1937 es veié obligat a tornar a emigrar. Després de la guerra s'estableix definitivament als EUA i treballà per la XXth Century Fox. De la seva obra literària destaquen les versions de Poetes Russos de la Revolució (1937), la novel·la Sícoris (1981) i les memòries De Balaguer a Nova York passant per Prats de Motlló (1972). També traduí al català obres de Shakespeare, Keats i Wilde [6].
6.- Domènec Carrové i Viola (Balaguer, 1896 - id, 1969)
Polític, periodista i historiador.
Fundà i dirigí, a Balaguer, Pla i Muntanya (1925-32), important revista comarcal, i organitzà el museu del Centre Excursionista Balaguerí.
Regidor a l’ajuntament del 1931 fins al 1936 i, durant uns mesos, entre la recuperació de la normalitat i institucional després de les eleccions de febrer de 1936 i la transformació revolucionaria de l’estiu, va ser alcalde de Balaguer en representació d’ERC, comissari delegat de la Generalitat a Lleida i president del CADCI.
S'exilià el 1939. Al seu retorn en la dècada dels 50 es dedicà a la investigació històrica local on promogué l'edició de la Història de la ciutat de Balaguer (1965) de Pere Sanahüja, en la qual col·laborà[7].
7. - Felip Castell Papell (Barcelona, 1938)
Mecànic i activista polític.
De molt jove es traslladà amb la seva família a Bellmunt i, posteriorment, a Gerb. Fill d'un ferrer, comença a treballar de mecànic a la població veïna de Balaguer. Les seves inquietuds el porten a tenir els primers contactes amb carlins dissidents del règim i amb membres d'Acció Catòlica de Balaguer. A la vegada, comença a sentir la Pirenaica, la qual serà determinant en la seva trajectòria.
En els inicis de les seves inquietuds, Felip Castell coneix Joaquim Botines, comunista veterà de Balaguer, militant ja des d'abans de la guerra i que encara manté relacions amb el Partit a l’exili. Castell decideix viatjar a França i encetar, així, contactes directes amb el PSUC, cosa que li serà relativament fàcil ja que Botines li facilita una adreça de Tolosa. Arran d'aquest viatge, Castell ja s'integra formalment al partit i adopta el nom clandestí d’"Estrada". Segons Gregori López Raimundo, va ser la primera persona de les comarques de Lleida que s'integrà al PSUC, la seva existència, però, no fou donada a conèixer fins que ho decidí la direcció, a causa de les òbvies mesures de seguretat.
Al cap d'un temps, ja el 1962, rep l'ordre, des de la direcció, d'anar a la República Democràtica d'Alemanya per tal d'assistir a uns cursets de formació. Després d'aquest viatge, el Partit ja el dóna a conèixer a Ventura Margó i s'incorpora a l'organització del partit a Lleida.
En Felip també establí contacte amb la Pirenaica. Els informes de les reunions i els diferents missatges eren enviats a la redacció del diari comunista francès Humanité, el qual s'encarregava de fer-los arribar a l'emissora.
En els anys següents, Felip Castell serà, de fet, el principal impulsor del creixement del partit a les comarques de Lleida, sobretot a Balaguer i les poblacions del Pont de Suert i la Pobla de Segur, amb reunions de 30 i 40 persones.
Amb altres militants del partit comença també a assistir als locals de l'HOAC a Lleida amb la finalitat de discutir els problemes laborals més urgents. El grup cada cop era més nombrós i decidiren el 1967 fundar la seu a Lleida de CCOO. Poc després també participa en la fundació de la seu de Balaguer.
Fou una peça clau en la confecció i la distribució de premsa i propaganda clandestina del partit, per aquest motiu i per participar activament en manifestacions il·legals va ser detingut reiterats cops per la policia
El novembre de 1971 assistí a la constitució de l’Assemblea de Catalunya i participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida el febrer de 1972. Des de 1979 fins el 1983 va ser regidor de l’ajuntament de Balaguer per la llista del PSUC[8].
8.- Gregori Gallego i Marín (Lleida, 1944 - Balaguer, 2004)
Administratiu, dirigent sindical i polític.
A causa de la professió de Guardia Civil del seu pare es trasllada a Balaguer l’any 1963. Després d’exercir diverses activitats, l’any 1969 s’incorpora professionalment com a passant de notaria.
L’any 1966 inicià l’activitat clandestina en el terreny sindical el 1967 i passà a formar part del nucli fundador de CCOO a Lleida i a Balaguer. El 1968 ingressà al PSUC, on formà part del Comitè Local de Balaguer i Lleida. Posteriorment seria secretari polític del Comitè Local de Balaguer. A partir d’aquí serà detingut i empresonat en diverses ocasions al llarg de la seva militància.
Tingué una activa participació en les Comissions Pageses i les Comissions Cíviques auspiciades pel PSUC. En les eleccions al Sindicat Vertical de 1971 fou elegit president de la Unió de Tècnics i Treballadors del Sindicat Local Mixt de Balaguer.
El maig de 1972 va ser expedientat i substituït del càrrec a causa de l’organització d’actes de solidaritat amb els treballadors de Bazán (el Ferrol). Formà part de la delegació de Lleida assistint a la primera assemblea de l’Assemblea de Catalunya el novembre de 1971 i participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida el febrer de 1972. Va ser un dels 113 detinguts a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona, l’octubre de 1973, acusat de formar la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.
Des de 1979 fins al 1983 fou alcalde de Balaguer per la llista del PSUC. Quan acabà la legislatura, a causa d’unes disputes internes, en deixà la militància i es tornà a presentar a les eleccions municipals com a independent, sent la llista més votada. Un pacte entre el PSC, AP i PSUC li impedir accedir novament a l’alcaldia.
L’estiu de 1983 ingressà a Convergència Democràtica de Catalunya. Des de 1990 fins al 1996 dirigí les delegacions dels departaments de Benestar Social i de Treball a Lleida. Posteriorment fou delegat d’Adigsa.
El 1996 publica Historial oral del moviment obrer a Lleida i a Balaguer (1960-1970), es tracta d’una sèrie d’entrevistes a companys seus de la lluita política i sindical[9].
9.-Teresa Pàmies Bertran (Balaguer, 1919 - Granada, 2012)
Escriptora i periodista.
Filla del dirigent comunista Tomàs Pàmies Pla, ingressà al JSUC el 1937 on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de la Alianza Nacional de la Mujer Joven i en el portaveu “Juliol”. A Balaguer fou secretària general del Socorro Rojo, (associació antifeixista que reunia fons per enviar ajuda als militants del front, tenia la seva seu al carrer Major on actualment hi ha una pastisseria). Després de la guerra s’exilià (des del 1939 fina al 1971 quan tornà per rebre el premi Josep Pla de literatura) fixant la seva residència a Mèxic. Ingressà a la Universitat Femenina, on estudià periodisme (fins llavors havia estat sempre autodidacta). El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Radio Praga, on fou redactora de les emissions en espanyol i català. Casada amb Gregorio López Raimundo, és mare de l'escriptor Sergi Pàmies. El matrimoni passà de Praga a Paris, si bé ell, com a secretari general del PSUC, havia de combinar la vida familiar (com a 'senyor Pàmies') amb els sovintejats i clandestins viatges a Barcelona. Participà activament en els fets de maig de 1968. El 1971 s’instal·là definitivament a Barcelona, on arrenca la seva carrera literària. Actualment col·labora amb el diari Avui, el Temps i Catalunya Ràdio. La seva obra ha estat marcada pel compromís polític i s’ha centrat sobretot en el temps de la República, la Guerra Civil i les seves conseqüències, sent un testimoni viu.
Tot i viure a Barcelona, té familiars a Balaguer amb els quals conserva el contacte[10].
10.-Tomàs Pàmies Pla (Balaguer, 1889 – Praga, 1966)
Transportista, dirigent polític i sindical.
Pare de Teresa Pàmies. Va militar al Partit Comunista Català i després al BOC alhora que a la CNT. Va participar en el moviment de suport al pronunciament de Jaca de 1930 que es va organitzar a Lleida. Va ser candidat a les llistes del BOC a les eleccions municipals de 1931 i al Parlament de Catalunya en 1932 per la circumscripció de Lleida. Es va fer expulsar del BOC i més endavant va ingressar a l’UGT, encara que mantenia contactes amb el Partit Comunista de Catalunya. Al juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Balaguer, primer en representació d’UGT i després també del PSUC. Més tard va ser nomenat administrador del sanatori mental que la Generalitat va organitzar al convent de Bellpuig de les Avellanes.
Amb la derrota de la República en la Guerra Civil marxà a l’exili, una bona part del qual el passà a Praga on va morir. Va deixar escrites unes memòries que va publicar la seva filla (Testament a Fraga)[11] .
11.- Joan Rodés Cerqueira (Balaguer, 1942)
Planxista i dirigent sindical.
Des de molt jove ja tenia inquietuds polítiques i escoltava Ràdio Pirenaica o anava als bars on es feien tertúlies sobre política. Més tard, al 1967 ingressa al PSUC sent conegut el món clandestí per “Carlos”.
L’any 1968, juntament amb altres 80 joves espanyols, varen desafiar la prohibició d’anar a un país de l’òrbita soviètica i fa un viatge a Sofia (Bulgària) per assistir al Festival Mundial de les Joventuts Comunistes que se celebrava cada any en un lloc diferent. Quan torna el detenen al seu lloc de treball i el porten a Comissaria de Lleida Allí hi restà les 72 hores reglamentàries i després el tornaren a traslladar a la presó de Sant Francesc de Balaguer perquè els papers del Jutjat estaven allí. A la presó hi va estar durant un mes mentre el Jutjat tramitava els papers i els enviava al Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Un cop els papers van arribar al TOP, va haver d’anar a Madrid al seu judici on gràcies a la destresa de l’advocat Samuel Clua, falangista de Balaguer que el va defensar, va fer que absolguessin. Aquell mateix any, els membres del PSUC de Balaguer creen la delegació de Comissions Obreres a la ciutat, sent Joan Rodés nomenat president. Per poder-se moure, i combatre l’enemic des de dins, el Joan i el Gregori Gallego provaren l’estratègia de presentar-se a les eleccions de 1971 per participar en el Sindicat Vertical i surten escollits vicepresident i president respectivament de la Unión de Trabajadores y Técnicos del Sindicato Local Mixto de Balaguer. Des del seu càrrec al sindicat vertical, el 1972 van organitzar una missa al Sagrat Cor en solidaritat amb els treballadors de l’empresa naval Bazán d’El Ferrol. Quan es va acabar la missa van fer una col·lecta per enviar-la a les famílies dels treballadors, per la qual cosa foren expulsats. Aquell mateix any, en Joan també participà en la constitució de l’Assemblea de les Terres de Lleida.
A banda de ser responsable de CCOO a Balaguer també era membre del consell de la CONC a Catalunya i secretari d’organització de CCOO al les comarques de Ponent[12].
Posteriorment, arribada la democràcia es presenta a les eleccions municipals del 1979 pel PSUC i la seva llista, encapçalada per Gregori Gallego, guanya les eleccions. El Joan entra a l’Ajuntament com a regidor fins el 1983[13]. Es pot contactar amb ell al telf. 660563559.
12.- Joan Sauret Garcia (Balaguer, 1899, id., 1985)
Impressor, escriptor, periodista i polític.
El 1914 amb els seus pares emigrà a Buenos Aires, on va col·laborar en la revista Ressorgiment, òrgan de la immigració catalana. El 1921 tornà a Balaguer, on va intervenir en diverses activitats polítiques i periodístiques, alhora que hi instal·lava una impremta. Milità a la Joventut Nacionalista de Balaguer, de la qual fou secretari el 1922. Col·laborà i imprimí La Branca, revista literària mensual dirigida pel seu amic Joan Pinós, i va ser impulsor i codirector de la revista Pla i muntanya, periòdic quinzenal d'informació de Balaguer fundat el 1925, d'ideari catalanista i republicà. Va fer també crítica teatral i el 1927 escriví, amb Pinós, el drama Diners.
El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya i l’any següent passà a formar part del Comitè Executiu del partit, càrrec que mantingué fins a la reestructuració del Comitè d'abril de 1935, a causa de tenir una part de la direcció empresonada arran dels Fets d'Octubre de 1934.
Candidat a les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, sortí elegit diputat per Lleida i obtingué uns magnífics resultats a Balaguer. Des del seu lloc de diputat, formà part de la Comissió de Finances i de la Comissió de Revisió de Comptes del Parlament. Durant aquests anys també va ser cronista polític a La Humanitat, on portà la secció "Antena" i col·laborà assíduament en diverses publicacions, com La Campana de Gràcia.
El 1936, ja en plena Guerra Civil, va ser representant del Departament de Finances al Comitè d'Apropiacions i secretari general de la Conselleria de Sanitat el 1938. Aquest mateix any es reincorporà a la direcció d'Esquerra.
El 1939 s'exilià a França, on va tenir un paper important en la reaparició de La Humanitat. En el Congrés d'Esquerra a Tolosa el 1945, i que va significar la reconstrucció del partit després de la Guerra, va quedar confirmat com un dels principals dirigents i es convertí en estret col·laborador del secretari general, Josep Tarradellas. La seva relació amb aquest es veié alterada a partir de l'elecció de Tarradellas com a president de la Generalitat, el 1954, ja que Sauret considerava que aquest càrrec no podia ser simultani amb el de secretari general d’ERC. En aquells moments va impulsar i dirigir una nova publicació, Tribuna(1955-1968), com a òrgan del Comitè Executiu.
El març de 1957 la direcció del partit decidí nomenar-lo secretari general, en substitució de Tarradellas.
Militant europeista, va ser un dels fundadors de la Unió de Federalistes Catalans i, a partir d'aquí, del Consell Català del Moviment Europeu, constituït a París el 1949, en què fou membre de la primera direcció. Va tenir també durant els anys d'exili una certa activitat com a escriptor i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Llengua Catalana com: Bellviure: un poble al peu del campanar i a la vora del riu, en què descrivia el Balaguer de la seva joventut.
Amb la fi de la dictadura franquista, al no decidir-se a tornar a Catalunya, cedí la secretaria general del partit, sent substituït el 1976 per Heribert Barrera. El 1977 publicà el seu llibre L'exili polític català, en què analitzava les vicissituds d'aquest important contingent humà entre el 1939 i el 1975, sovint amb ell mateix com a protagonista. Retornà a Balaguer poc abans de la seva defunció, el 1985[14].
13.- Francesc Ticó Gatnau ( ? , 1915 - Balaguer, 2009)
Funcionari municipal (encarregat del cementiri)
Afiliat a les Joventuts d’Esquerra, el 1936 juntament amb uns companys fundà Estat Català a Balaguer. El seu grup sempre tingué males relacions amb el POUM. Amb 21 anys és cridat a la primera lleva cridada pel govern de la República. Lluità al front d’Aragó com a oficial del cos de transmissions. Després de la retirada de Belchite el 2 d’abril de 1938 torna a Catalunya concretament als Pirineus on és ferit i traslladat a un hospital francès. Estigué en un camp de concentració durant tres anys fins a l’entrada dels alemanys a París, els quals el fan triar “o Alemanya o Espanya”. Després d’estar dos mesos en un camp de concentració a Reus i 8 dies a la Model de Barcelona, ingressa al centre de reclutament de Madrid durant 3 anys en un batalló disciplinari d’Algesires i Còrdova per tornar a Balaguer a mitjans de 1946.
Des de les primeres eleccions municipals del 1979 fins al 2007 sempre va estar present en la llista d’Esquerra Republicana, no volent, però, estar en posicions capdavanteres.
14.- Jordi Vidal Amorós (Montgai, 1930 – Balaguer, 2009)
Llicenciat en Física i gerent de l’agència distribuïdora de Repsol-Butà a Balaguer. Durant els seus estudis a la Universitat de Barcelona es va ajuntar amb gent nacionalista de la mà de Josep Espar Ticó, amb arrels balaguerines. Amb els companys universitaris va participar activament en tots els actes d’oposició al règim que es van celebrar a Barcelona, com el boicot als tramvies, els Fets del Paranimf de la Universitat, els Fets del Palau de la Música Catalana o les rutes universitàries a Montserrat on hi penjaren una gran senyera.
A Balaguer, juntament amb Josep M. Monill, organitzava trobades clandestines a diferents llocs de la contrada. Un cop al lloc feien classes d'història de Catalunya i de català i acabàven cantant Els Segadors. Organitzàvem conferències on participaren Jordi Pujol, Josep Espar, Josep Vallverdú, Joan Fuster i Vicens Vives. Aquest darrer va venir a l’església dels franciscans de Balaguer a donar una conferència, autoritzada pel pare Solsona. Descoberts per la Guardia Civil de Lleida, van fitxar-los com a "hombres separatistas muy peligrosos", igual que el franciscà que havia autoritzat la reunió.
Durant cinc anys va organitzar cada any l'anada al Pi de les Tres Branques amb autocar ple de jovent amb senyeres i estelades.
En els anys 60 amb els seus companys catalanistes de Balaguer es varen fer socis de l’Ateneu per tal de que aquest agafés un caire catalanista.
Sempre va lluitar des de la base i no tingué mai cap càrrec polític remunerat, arribant a ser president del Comitè Executiu Local de Balaguer durant uns quants anys.
Des de la seva vessant d’activista cultural, ha estat col·laborador del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), L'Infantil, Serra d'Or, Cavall Fort, Barri-10, La Bultra, Amics de la Sardana, Orfeó Balaguerí, Coneixem Catalunya, Diari Segre, Amics de l'Alguer, Amics de Gaspar de Portolà, Acció Cultural Jaume d'Urgell, Penya Barcelonista de Balaguer i Comarca, Club de Tenis Balaguer i Societat Gastronòmica i Cultural del Comtat d'Urgell[15].
Es pot contactar amb la seva vídua Carme Giné que resideix al Passatge Gaspar de Portolà núm. 2.
[1]Fundació Pere Ardiaca: fpereardiaca.org.
[2]Conxita MIR; Antonieta JARNÉ; Joan SAGUÉS, Enric VICEDO, Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, Alfazeta, Lleida, 2010, p. 42-43.
[3]http://www.convergencia.cat/expo/assemblea/menu.html
[4]Noemí TRULLOLS HOSPITAL, L’oposició al franquisme a Balaguer. Marcel·lí Bergé, ed. Pagès, Lleida, 2007, p. 25.
[5]N. TRULLOLS, L’oposició ..., Jaume Blanch, p. 27.
[6]Francesc GUILLAUMET I PIJUAN, Els carrers de Balaguer. Un viatge per l'espai i el temps, Ajuntament de Balaguer, Balaguer, 1999, p. 78.
[7]C. MIR; i altres, Diccionari..., pp. 98-99 ..
[8]C. MIR; i altres, Diccionari..., p.101.
[9]Gregori GALLEGO MARÍN, Els anònims de la transició. Historial oral del moviment obrer a Lleida i a Balaguer (1960-1970), Pagès editors, 1996, Lleida, 322.
[10]C. MIR; i altres, Diccionari..., p. 286.
[11]C. MIR; i altres, Diccionari..., p. 286.
[12]C. MIR; i altres, Diccionari..., pp.338-339.
[13]G. GALLEGO, Els anònims..., pp. 229-255.
[14]http://www.memoriaesquerra.cat
