Una mica d’història...
El Merengue[1] és el nom que des del 1938 rebé el tossal on se situà una forta posició defensiva testimoni de durs enfrontaments bèl·lics entre els exèrcits franquista i republicà.[2]
La cota el Tossal del Deu, coneguda a partir del maig de 1938 com el Merengue, fou un element de resistència de l’anomenat “Centre de resistència el Merengue”, el qual s’estenia des de la masia Botet (cal Massagué) fins a aquesta posició. La seva defensa fou vital per a les forces franquistes del V Cos d’Exèrcit d’Aragó del general Moscardó, i un obstacle ple de trampes i amenaces per a la vida de les tropes republicanes que l’atacaren una i altra vegada sense èxit.
Entre els dies 22 i 28 de maig de 1938, forces de la 27 Divisió del XVIII Cos d’Exèrcit de la República, iniciaren una ofensiva per expulsar les tropes franquistes del V Cos d’Exèrcit d’Aragó del cap de pont de Balaguer. Aquest enclavament, el Morinyol i l’ermita del Pedrís foren els eixos principals d’atac escollits per l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Est republicà per a la consecució de l’èxit en l’ofensiva iniciada el 22 de maig. Es llançaren atacs frontals al Merengue des de la vall de Camarasa, el barranc Salat i la carretera de Balaguer a Camarasa.
L’encarregada de conquerir la cota fou la 27 Divisió –coneguda com la Bruixa- del XVIII Cos d’Exèrcit republicà, comandat per José del Barrio. Havia de baixar pel marge esquerre del Segre fins a Balaguer per enllaçar amb les unitats de la 72 Divisió, travessar el riu i crear un cap de pont[3]republicà a l’altra banda del Segre que arribés fins a Castelló de Farfanya.
No obstant, tots els atacs fracassaren i posaren de manifest la deficient coordinació entre les unitats republicanes i la manca de preparació militar de molts dels seus comandants. Les forces franquistes, més ben preparades i dirigides, aturaren les envestides. Els primers atacs republicans comptaren amb el suport dels carros de combat soviètics T-26, trencaren les línies de resistència de la infanteria franquista i envoltaren el Merengue. Però la bona utilització de les unitats de reserva per part dels defensors de la posició feren impossible ocupar-la.
Així doncs, el Merengue fou un objecte cabdal des del primer moment de l’escomesa. Foren set dies de lluita ferotge, amb moltes baixes en ambdós bàndols. Moltes dels caiguts republicans eren “biberons”, nois de 17 i 18 anys que havien estat allistats només dos mesos abans de l’ofensiva. L’escassa preparació militar els convertí en els candidats perfectes per a una mort segura. L’ofensiva republicana fou un fracàs total, no s’aconseguí cap dels objectius proposats i, fins a 300 morts es comptabilitzà algun dia. El front quedà estabilitzat fins el 28 de desembre de 1938, quan les tropes franquistes trencaren la línia de defensa republicana des del Merengue en direcció a Cubells, per avançar posteriorment cap a l’interior de Catalunya. Actualment encara s'hi localitzen algunes restes d'un dels moments històrics més sagnants que va presenciar el tossal dels Deu.
Espais, símbols i monuments commemoratius
Les diferents accions que s’han dut a terme per musealitzar i posar en valor l’espai conegut com el Merengue i, les activitats que s’hi realitzen i hi tenen lloc en l’actualitat, són diverses.
Tomba del soldat:
A la partida del Camí d’Alós (camí d’accés a Sant Jordi) entre el primer i el segon km. a mà esquerra es troba l’anomenada “tomba del soldat”. En aquesta tomba cada any s’hi dipositen flors de forma espontània (familiars i d’altres) i en certa manera s’ha convertit en un símbol dels que perderen la vida d’una forma anònima durant la guerra. Malgrat anomenar-se tomba del soldat se sap que s’hi troben més persones enterrades d’identificació desconeguda. A la creu es llegeix: Aquí descansan los restos de Joan Montserrat, falleció el dia 28 de diciembre de 1938.
Creu dels capellans:
El dia 6 d’agost del 1936 arribà a Camarasa un escamot de milicians el qual es reuní a la seu del Comitè Local (casa Valls[4]) per decidir la detenció dels dos preveres de la localitat: mossèn Miquel Muixí i Valls, rector de la parròquia, i mossèn Antoni Gardenyes i Ceall, rector de Bellfort, resident a Camarasa. Després es dirigiren a casa Garbelladora, on fou detingut mossèn Muixí i, tot seguit a casa Xamora, on detingueren mossèn Gardenyes. Foren afusellats, aproximadament a dos kms. de Camarasa.
En època franquista es traslladaren les restes a la Seu d’Urgell i s’erigí una creu que es troba a uns 200-300 m. de la carretera principal, de Balaguer a Camarasa, a la partida de Sercals, lloc conegut popularment com la era del Jep. En el pedestal d’aquesta creu, tradicionalment coneguda com la “creu dels capellans”, s’inscrigué: Aquí murieron vilmente asesinados bajo la horda rojo-marxista los reverendos Miquel Muixí i Valls i Antoni Gardenyes i Ceall.
En la dècada dels 70, concretament l’any 1976, van trencar de manera intencionada la creu alçada, restant actualment només el pedestal sobre el qual es va erigir.
Espais de la Lleva del Biberó:
L’any 1978 es desenterraren les restes dels soldats de la fossa de la torre de Figueres/Cabeçeran per tal de traslladar-les al cementiri de Camarasa, el 31 de maig d'aquell mateix any, on s’erigí una sepultura en un espai cedit a perpetuïtat per l’Ajuntament d’aquest municipi. La sepultura està formada per una gran llosa de pedra i diverses plaques metàl·liques. Dos immensos xiprers l’acompanyen. A la placa commemorativa s’hi pot llegir la inscripció següent: In memoriam Homenatge de supervivents de la Lleva del Biberó-41, a tots els morts en els combats dels fronts del Segre i del Noguera Pallaresa. Any 1938. EPD.
L’any 1985 per iniciativa de la Lliga de Catalunya de Mutilats i Vídues de la Guerra d’Espanya s’erigí un monòlit al cim del Merengue amb una placa commemorativa en homenatge a les víctimes del front del Segre.
Ja en dècada dels 90s del segle passat, l’any 1998, coincidint amb una trobada dels biberons i per iniciativa particular d’en Josep Massamunt i Paquito Gessé, es col·locà una creu en la fossa comuna que hi ha sota el Merengue.
També, ens aquests anys, al cantó de l’església de Camarasa s’erigí un monument amb una placa commemorativa a la Lleva del Biberó.
Així doncs, el dia 28 de maig de cada any es realitza la trobada de l’Associació de Supervivents de la Lleva del Biberó; aquests visiten el monòlit del cim del Merengue, fan una ofrena floral a la tomba del cementiri i celebren una missa –que ha anat unificant persones dels dos bàndols amb el temps.
Fonts bibliogràfiques:
Informació, elaboració de materials i text: Montse Mancho i Georgina Prats
Imatges adjuntes: Montse Manchó
[1]El nom de El Merengue ve arran d’unes paraules amb les quals un oficial republicà els arengà abans d’iniciar l’atac sobre aquesta estratègica cota. Aquestes són: Vinga, nois, que això ens ho menjarem com si fos un “merengue”...!
[2]El significat d'aquest topònim cal anar a buscar-lo en les fonts romanes que anomenen Merita a un poblament del Bronze final-1a Edat del Ferro situat al tossal del Déu (Merengue) i que va continuar com a lloc de poblament amb una almúnia amb torre de defensa, fins al castell de Merita de l'època feudal.
[3]Un cap de pont és el terreny que ocupa un exèrcit en territori enemic per protegir un accés (pont) i en el qual s’acumulen forces. En la majoria d’ocasions s’utilitza com a punt d’inici d’una ofensiva a gran escala.
[4]AIT-CNT al carrer Sant Francesc, nº 1. Actualment casa particular retornada als seus antics propietaris.
imatge: Monte Manchó
imatge; Gabriel Ramon i Molins
imatge; Gabriel Ramon i Molins
