- Inici
Pàgina principal
- Vestigis, memòries i simbols a les comarques de Lleida
Un llibre i dos webs
- CD catàleg bibliogràfic
Bibliografia de Lleida i la Franja
- Locals de lluita clandestina
Llibre de Ventura Margó Vives
- Víctimes de la Guerra Civil i la Repressió
Morts, represaliats i deportats
- Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del S.XX
Llibre i aplicatiu per a mòbils
- llocs de memòria amb història
col·lecció de DVDs UdL
- Diccionari biogràfic
Diccionari biogràfic de les terres de Lleida
Equipaments; presó a l'església de Santa Maria de les Franqueses de Balaguer
En un edifici d’estil mudèjar-renaixentista adossat a l’absis de l’església es troba la sagristia. Aquesta construcció va ser rehabilitada i ampliada amb un edifici annex en el segle XIX per exercir de presó del cap de partit judicial. L’edifici, amb dues plantes habitables, disposava d’un espai de 225 m2. Cada planta estava dividida en tres sales, i una estava ocupada per les dones (n’hi va haver un grup permanent que va oscil·lar entre 7 i 19 dones). N’hi havia que també hi tenien els fills petits. A cada planta hi havia vàters, sense aigua corrent, ja que a l’interior de l’edifici no n’hi havia; l’única aixeta de què disposaven els presos era en un pati adossat a l’edifici, que feia 10 x 15 metres. Entre el juliol de 1939 i l’abril de 1940, a Balaguer hi devia haver uns 700 o 800 presos i era materialment impossible albergar-los tots a l’edifici. És per això que es va habilitar l’església de Santa Maria i el Sant Crist. A l’antiga sagristia només van quedar els condemnats a mort, els qui tenien cadena perpètua i les dones.
El 1951 es va enderrocar la construcció adossada, mentre l'edifici de la sagristia es va remodelar i actualment acull un parvulari municipal. Durant la Guerra Civil, l’església va ser utilitzada com a caserna militar pels dos bàndols. Dalt de la torre del campanar l’exèrcit franquista hi va instal·lar un punt de vigilància i un niu d’ametralladores des del qual s’albirava una àmplia zona del Cap de Pont.
Informació i text de: Josep Antoni Oliva, Montserrat Manchó i Servei d'Història, Documentació i Patrimoni.