Guerra i revolució

Equipaments; presó a l'església de Santa Maria de les Franqueses de Balaguer

En un edifici d’estil mudèjar-renaixentista adossat a l’absis de l’església es troba la sagristia. Aquesta construcció va ser rehabilitada i ampliada amb un edifici annex en el segle XIX per exercir de presó del cap de partit judicial. L’edifici, amb dues plantes habitables, disposava d’un espai de 225 m2. Cada planta estava dividida en tres sales, i una estava ocupada per les dones (n’hi va haver un grup permanent que va oscil·lar entre 7 i 19 dones). N’hi havia que també hi tenien els fills petits. A cada planta hi havia vàters, sense aigua corrent, ja que a l’interior de l’edifici no n’hi havia; l’única aixeta de què disposaven els presos era en un pati adossat a l’edifici, que feia 10 x 15 metres. Entre el juliol de 1939 i l’abril de 1940, a Balaguer hi devia haver uns 700 o 800 presos i era materialment impossible albergar-los tots a l’edifici. És per això que es va habilitar l’església de Santa Maria i el Sant Crist. A l’antiga sagristia només van quedar els condemnats a mort, els qui tenien cadena perpètua i les dones.
El 1951 es va enderrocar la construcció adossada, mentre l'edifici de la sagristia es va remodelar i actualment acull un parvulari municipal. Durant la Guerra Civil, l’església va ser utilitzada com a caserna militar pels dos bàndols. Dalt de la torre del campanar l’exèrcit franquista hi va instal·lar un punt de vigilància i un niu d’ametralladores des del qual s’albirava una àmplia zona del Cap de Pont.

 

Informació i text de: Josep Antoni Oliva, Montserrat Manchó i Servei d'Història, Documentació i Patrimoni.

Equipaments; santuari del Sant Crist i Convent de les Clarisses de Balaguer

Tot l’edifici fou ocupat per milicians republicans el 28 de juliol de 1936 i s’incendiaren les imatges de culte. Quan el front s’atansava a Balaguer cada vegada eren més nombrosos els soldats republicans, molts d’aquests foren allotjats al convent del santuari. Als baixos del convent s’hi guardaven els animals[1].
Durant aquest període el cap de pont de Balaguer, a causa de la sobreocupació de la presó de Santa Maria, l’exèrcit franquista habilità també el santuari per fer aquestes funcions[2]. Al convent s'allotjaren les companyies divisionàries d’Enginyers i Transmissions[3].

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva,  Montserrat Manchó i Servei d'Història, Documentació i Patrimoni.


[1]Josep AZNAR SOLÉ, Història de Balaguer, Ajuntament de Balaguer, Balaguer, 1981, pàg.158.

[2]Eladi ROMERO GARCÍA, La Guerra Civil en Catalunya y los caminos de la memoria, Ebro 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), nº1, maig 2003, pàg 79. 

[3]Lluís M. MEZQUIDA GENÉ, La Batalla del Segre. Repercusiones del Ebro en el oeste de Cataluña, Institut d'Estudis Tarraonenses, 1988, pàg. 89.
 

Trinxeres a la Sentiu de Sió

Podem trobar encara una trinxera dins el terme municipal, està situada al " tossal de les forques", darrera l'urbanització que porta el mateix nom. Aquesta està en molt bon estat, ja que entre l'estiu de 2007 i de 2008 es va netejar i rehabilitar. La podem trobar en les seguents coordenades: N4181334- E0186920.

 

 

Informació i imatges: Aida Garrós

Equipaments; fonda España de Balaguer

En aquest edifici de la plaça Mercadal s’allotjaven els pilots d’aviació que varen venir de la URSS amb els seus “mosquitos” per lluitar al costat de la República durant la Guerra Civil. Estaven separats dels espanyols que s’allotjaven en el Xalet de l’Enric (xalet Montiu)[1].
Quan entraren les tropes nacionals instal·laren aquí el quarter general del Jefe de la 54 División (general Marzo Pellicer) durant el cap de pont de Balaguer[2].

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàgs. 21-22.

[2]Lluís M. MEZQUIDA GENÉ, La Batalla del Segre. Repercusiones del Ebro en el oeste de Cataluña, Institut d'Estudis Tarraonenses, 1988, pàg. 89.

Equipaments; convent de Sant Domènech de Balaguer

 El 29 de juliol de 1936 l’edifici fou ocupat per milicians republicans i es cremaren vora del Segre diversos objectes de culte procedents de l'església. A l’immoble se li donà diferents usos compartits:
- Magatzem de gra[1]
- Hospital de sang
-Oficina de Orientació, a la que acudien tots els soldats republicans que per algun motiu havien perdut contacte amb la seva unitat i se’ls informava del lloc on havien de dirigir-se per reincorporar-se al seu lloc[2].
- El convent també serví per albergar provisionalment part dels refugiats republicans que colmaren la ciutat. Un batalló d’infanteria de l’aviació republicana també s’instal·là en el convent[3].
A l’entrar les tropes franquistes, en el convent s’allotjaren els soldats de l’Agrupación de Pontoneros de Zaragoza encarregats de fer una passarel·la aigües amunt del destruït pont de San Miquel, cosa que permetria el pas de les seves tropes per establir el Cap de Pont a l’altre costat del riu. Un cop els franquistes asseguraren la defensa de Balaguer, a Sant Domènec s’hi instal·là una unitat d’enginyers destinada a recuperar el pont de Sant Miquel[4].

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó
 


[1]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 79. 

[2]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 107.

[3]Eladi ROMERO GARCÍA, La Guerra Civil en Catalunya y los caminos de la memoria, Ebro 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), nº1, maig 2003, pàg 78.

[4]Eladi ROMERO GARCÍA, La Guerra Civil en Catalunya y los caminos de la memoria, Ebro 38. Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939), nº1, maig 2003, pàg 78.
 

Trinxeres a Montgai

- Restes de trinxeres que havien estat ocupades per  l'exercit republicà.  Situades a la serra de Montgai, en un monticle proper a una font natural ("La Font Amarga"). Formen part del PLEIN ( Pla d'Espais d'Interès Natural).

 

Boca trinxera 1: Molt ben construida, l'interior està recobert de maons. S'hi pot baixar, però fins a cert punt, perquè està plena de pedres, les quals taponen la resta de la trinxera.
Està situada a uns 500 metres de la línia de front.

 

Boca trinxera 2: en aquesta hi podem entrar més al fons, perquè té unes escales molt ben conservades; l'interior també està recobert amb mons. És tant accessible com l'anterior.

 

Boca trinxera 3: Excavada a la roca viva (no té totxos),  molt erosionat i tapada. És de molt difícil localització, perquè està recoberta de matolls i pràcticament entrerrada. No obstant, l'accès no és del tot complicat, tot i que més que les altres dues

 

 

També a la mateixa zona podem trobar un niu de metralladores, amb clars signes de degradació, ja que es troba cobert de vegetació i ple de sorra.

 

 

I al mateix indret, al peu del camí que duria a les trinxeres, es localitza aquesta cova- refugi a la retaguàrdia,

des d'on es divisa la cota dominada pel bàndol nacional.

informació i text; Llibertat Blanes i Servei d'Història.

Imatge: Llibertat Blanes

Equipaments; xalet Montiu de Balaguer

Aquest edifici modernista va ser construit per l’advocat Lluís Montiu i està situat al carrer d’Àngel Guimerà. Al 1920 va passar a ser un hostal anomenat Villa Dolores i uns anys després, Hostal La Palma, i Xalet de l’Enric (o ca l’Enric Guimó) a partir de 1930[1].
S’allotjaren aquí els pilots republicans espanyols dels “Natacha” que estaven al camp d’aviació de la Plana del Corb[2].
Quan entrà l’exercit franquista a Balaguer l’edifici fou utilitzat per reunions de l’alt comandament. De vegades aquestes eren presidides per el Jefe del Cuerpo del Ejército de Aragón, general Moscardó. En aquestes ocasions es tallaven els carrers i es prohibia el pas a tot aquell sector[3].
L'edifici actualment pertany a l'ajuntament i allotja l'IMPIC (Institut Municipal de Progrès i Cultura).

 

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó


[1]Jaume BARBOSA I MARTÍNEZ, Balaguer. Un llarg camí, ed. Alfa/Zeta, Lleida, 2009, pàg. 139.

[2]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 22. 

[3]Luís RÚBIES FIGUEROL, La Cabeza de Puente de Balaguer, ed. Dilagro, 1985, Lleida, pàg. 13.
 

Fossa militar "Tomba del soldat" a Camarasa

A la partida del Camí d’Alós (camí d’accés a Sant Jordi) entre el primer i el segon quilòmetre a mà esquerra es troba l’anomenada tomba del soldat. En aquesta tomba cada any s’hi dipositen flors de forma espontània (familiars i d’altres) i en certa manera s’ha convertit en un símbol dels que perderen la vida d’una forma anònima durant la guerra. Malgrat anomenar-se tomba del soldat, es sap que s’hi troba enterrada més gent d’identificació desconeguda. A la creu es llegeix: Aquí descansan los restos de Joan Montserrat, falleció el dia 28 de diciembre de 1938.

Informació i Text: Montse Manchó

Imatge; Gabriel Ramon i Molins

Equipaments; hostal del Pont de Balaguer

Lloc de comandament del Jefe de la Artilleria Divisionaria[1]

Informació: Josep Antoni Oliva


[1]Lluís M. MEZQUIDA GENÉ, La Batalla del Segre. Repercusiones del Ebro en el oeste de Cataluña, Institut d'Estudis Tarraonenses, 1988, pàg. 89.

Arqueologia bèl·lica; búnquer a "El Bombo" de Balaguer

A finals d'abril i principis de maig de 1938, l'exèrcit rebel construí, dins de les restes d'una antiga torre del s. XIV, un búnquer-observatori que es coneix amb el nom "El Bombo". Fou lloc de comandament i observatori de l'artilleria franquista i tingué un paper destacat, juntament amb els observatoris auxiliars, com el campanar de l'església de Santa Maria, durant els 9 mesos que el front quedà estabilitzat. Des d'aquí es dirigí el foc de l'artilleria, situada a la zona del cap de pont, i els obusos de 155 mm emplaçats a Torre Galiano, que bombardejaven les poblacions i les concentracions de tropes republicanes que intentaren avançar, sense èxit, però amb l'objectiu d'ocupar-lo i continuar cap a Aragó[1].
L'espai del Bombo és de propietat municipal i actualment (2011) ha estat objecte d'una restauració integral per part de l'Ajuntament amb l'assessorament del Memorial Democràtic. Està obert al públic en horari de visites.

Informació i text: Josep Antoni Oliva i Montserrat Manchó

Imatge: Josep Antoni Oliva


[1]Text extret del cartell del Memorial Democràric a la zona del Bombo